A l’antiguitat clàssica, a Grècia es desenvolupà aviat, relacionada amb l’estructura de la polis, amb les assemblees lliures i els tribunals populars. Els primers testimonis indirectes es troben en les obres dels historiadors del segle V aC (Heròdot i, sobretot, Tucídides), que intercalen discursos en les seves descripcions. Posteriorment, mentre Lísies, amb la seva sobrietat, fixa l’oratòria judicial, Isòcrates, Demòstenes i Èsquines abracen amb llur activitat tots els gèneres oratoris, en creen els models definitius i posen les bases de la futura gran eloqüència romana. Encara apareix, però, la gran figura de Demetri de Falèron. A partir d’ell l’oratòria hel·lenística deriva vers uns camins retòrics.
A Roma, bé que els testimonis són escassos, hom sap que l’època d’or de l’art oratòria correspon al període republicà. Resten fragments d’obres d’un centenar d’oradors (entre els quals Cató el Censor i Gai Grac) i d’Appi Claudi, Fabi Màxim, Cecili Metel i d’altres, dels quals hom pot dir que són els precursors del primer període —o període catonià— de l’oratòria llatina. Luci Licini Cras i Marc Antoni en representen, posteriorment, la culminació, entre la fi del segle II aC i l’inici del segle següent, que apareix la gran figura de Ciceró. A l’edat imperial, la nova oratòria, florida en les escoles de retòrica, es mostra completament diferent de la republicana. Iniciada per Cassi Sever, és continuada per Cneu Domici, Juli Africà i, sota els Flavis, per Marc Fabi Quintilià, el teòric de la institutio oratoria. A l’època de Nerva i de Trajà es destaquen Plini Cecili Segon i l’historiador Tàcit. Després de Frontó i d’Apuleu (segle II dC), l’oratòria romana sobresurt, gairebé exclusivament, en el conreu de dos gèneres: el panegíric i la prèdica.
A l’edat mitjana, l’art del discurs continua essent considerada la més noble de les arts, i la retòrica, la principal matèria de l’ensenyament. Bé que no han estat conservats testimonis escrits dels discursos estrictament medievals (assemblees, parlaments comunals, etc. ), sí que han arribat, per contra, nombrosos tractats d’eloqüència, els més antics dels quals són del segle XIII. Amb el Renaixement, hom assisteix a la nova florida de l’art oratòria: l’humanista Enea Silvio Piccolomini es destaca per la seva eloqüència en llatí; en vulgar, Mocenigo, i els florentins M. Palmieri, G. Manetti, D. Acciaiuoli, L. Bruni, etc. Tema preferit dels humanistes fou la imitació, en les controvèrsies, de les cèlebres 'verrines' ciceronianes. Decaiguda durant els segles XVII i XVIII, la Revolució Francesa marcà l’inici de l’oratòria política moderna, que, als segles següents, adquireix —al costat d’altres gèneres, com el discurs forense o el cultural, en forma de conferència— un desenvolupament extraordinari, alhora que perd el caràcter “escolar” i torna a les condicions primitives de l’eloqüència.
L'oratòria sacra
Constitueix una història a part l’oratòria sacra. Iniciada als primers segles del cristianisme amb una intenció exclusivament religiosa, ja sigui apologètica o didascàlica, als s. IV i V resplendeix amb les figures dels pares de l’Església grecs (Basili, Gregori de Nissa, Gregori de Nazianz i, sobretot, Joan Crisòstom) i llatins (Ambròs i Agustí), tots, però, encara dins una tradició clàssica de l’eloqüència. Amb les invasions de la primera edat mitjana, l’oratòria religiosa té un escàs desenvolupament i, bé que alguns intenten de promoure-la novament (Carlemany), resta reduïda a petites prèdiques o sermons que cerquen només la difusió de la fe. Al tombant del segle X, a França pren nova força: la convocatòria a les croades forneix un tema extraordinari als oradors (des d’Abelard a sant Bernat, de sant Anselm d’Aosta a Pere Llombard i sant Pere Damià). Amb ells, els mòduls clàssics de l’oratòria resten definitivament bandejats i, per l’estil nou que creen (i que els franciscans fixen d’una manera definitiva al segle XIII, estimulats per la lluita contra les heretgies i la necessitat d’un renovament de l’Església), donen un nou tombant a l’oratòria molt distint i molt particular, amb una preceptiva totalment nova i original. El discurs sagrat d’aquesta època presenta dos aspectes, un dels quals (dominics), exclusivament doctrinal, expressat amb rigor i amb un cert èmfasi, i l’altre (franciscans), senzill, entenedor i vehement. Fins a arribar al Renaixement, resta constituït el primer gran cicle de l’oratòria clàssica amb una plètora de figures il·lustres: Antoni de Pàdua, Bonaventura, Albert Magne, Bertold de Ratisbona, Eckhart de Hochheim, Giordano da Pisa, Iacopo Bussolari, Tommasuccio da Foligno, Vicent Ferrer, Giovanni da Capristano, Roberto Caracciolo, Bernardino di Siena, etc. A ells s’afegiren, ja en ple segle XV, els oradors que, al costat de la problemàtica religiosa, exposen en els seus discursos la realitat política i social en què viuen immergits. No bandegen pas els difícils temps que viuen: en són exemple Savonarola, el seu adversari Mariano de Gennazzano i un altre monjo agustinià, Egidio da Viterbo.
El concili Tridentí i la Contrareforma posaren fre a totes aquestes expansions oratòries. A partir d’aleshores l’oratòria cal que sigui simple però amarada d’un indiscutible fons de doctrina. La més estricta religiositat (Felip Neri) o la mística apassionada (Juan de Ávila, Luis de Granada, Luis de León, etc. ) presideixen l’oratòria del segle XVI. Poc dura, però, l’experiència: el barroc aporta també a l’oratòria un desenvolupament ampul·lós, ple de símbols i d’al·legories, acompanyades d’una notable teatralitat. Segneri a Itàlia, A. Vieira a Portugal, i, sobretot, Bossuet —amb les seves famoses oracions fúnebres— a França enriqueixen la llista de l’art oratòria. Les grans controvèrsies religioses (jansenisme, laxisme) aporten, tot seguit, temes suficients per a ésser tractats, ja sigui d’una forma racionalista (L. Bourdaloue) o bé basant-se en un càlid humanisme (Massillon). Ambdós exemples són seguits durant tot el segle XVIII, fins que Alfonso M. de'Liguori prescriu el retorn a la simplicitat de Felip Neri. El segle XIX proposa com a temàtica central de la predicació la lluita contra els errors, la veritat dels dogmes, la legitimitat i la santedat de l’església, l’existència de Déu i la conciliació —possible— entre la ciència (que va adquirint una força notable) i la fe. Tot això es palesa en l’oratòria de D. Frayssinous, de Lacordaire (que mostra els horrors de les revolucions, de les lluites socials i de les guerres) i també de G. Ventura, G. F. X. Ravignan, C. J. Felix, L. Monsabre i tants d’altres.
Al segle XX hom assisteix a la continuació de l’oratòria caritativa, social, compromesa amb la problemàtica temporal, i simultàniament, sobretot després del concili II del Vaticà, a una simplificació de la forma externa de la predicació, entesa sobretot com a reflexió comunitària de la paraula de Déu.
L'oratòria als Països Catalans
Als Països Catalans hom té mostres importants de l’oratòria sagrada, en llatí des del segle XI, com els sermons panegírics de l’abat Oliba, i en català des del segle XII, com les famoses Homilies d’Organyà, però el que és extraordinàriament ric als Països Catalans és el repertori d’oratòria parlamentària —discursos, proposicions i deliberacions fetes a les corts (tant les generals com les particulars dels regnes)—, conservat des del 1350. És un tipus molt allunyat de l’oratòria sagrada en vulgar, com els sermons de Vicent Ferrer, per exemple, dits de memòria o improvisats, amb les característiques de la dicció directa i de l’espontaneïtat del qui mena el seu discurs d’acord amb l’efecte que els seus mots produeixen entre els qui l’escolten. Els discursos parlamentaris eren escrits per endavant i llegits en les sessions de les corts; solien obeir a l’estructura pròpia de l’oratòria sagrada, codificada ja aleshores en tractats retòrics, com l'Ars predicandi populos de Francesc Eiximenis. Dintre les peces oratòries parlamentàries, sovintegen les que tenen un valor literari, encara que llur intenció fos únicament persuasòria: destaquen, al segle XIV, els parlaments de Pere III, com la proposició de Tarragona del 1370 i, sobretot, la de Montsó del 1383. Els texts eren redactats, sens dubte, pels funcionaris més destacats de la cancelleria, bé que es conserva de mà del rei el text d’una proposició a les corts de Sant Mateu del 1367.
La peça més famosa de l’oratòria parlamentària catalana és la proposició feta pel rei Martí a les corts de Perpinyà del 1406, que constitueix un panegíric de Catalunya i dels catalans amb el tema dels salms Gloriosa dicta sunt de te, on hi ha la mà dels seus secretaris humanistes; des dels primers anys del segle XV, els esments d’autors clàssics i renaixentistes foren una característica d’aquesta oratòria a Catalunya, sense deixar mai, però, d’esmentar els personatges bíblics. I no són solament les proposicions reials les que destaquen; uns altres personatges, com Pere de Fenollet, vescomte d’Illa (1409), o Alfons d’Eixea, bisbe d’Elna (1410), i, especialment, el bisbe d’Elna, Joan Margarit, futur cardenal, amb el famós parlament a les corts de Barcelona del 1454, planyent-se de l’absentisme d’Alfons IV (“aquesta quasi vídua nació de Catalunya”). La darrera proposició reial en català fou la de Carles I el 1519 a les corts de Barcelona.
La diplomàcia, molt desenvolupada sota el regnat de Joan II, creà un nou gènere de parlament humanístic en llatí, del qual destaquen l’elocució feta el 1481 pel cardenal Margarit davant el senat venecià com a ambaixador de Ferran II. L’humanisme tingué també una forta influència damunt l’oratòria sagrada; el més famós orador del segle XV fou, sens dubte, Felip de Malla, de qui es conserven divuit parlaments o sermons en català i llatí. Amb la Contrareforma del segle XVI el sermó prengué una major importància en la vida de l’Església, però fou, a partir d’aleshores, la imitació de l’oratòria castellana i, sovint, la mateixa predicació en castellà (predicació) el que condicionà l’oratòria catalana. És precisament fora del camp de l’oratòria sagrada que hi ha la peça barroca més interessant en català, la Panegírica alabança que féu Francesc Fontanella a la mort de Pau Claris, publicada el 1671.