Les òrbites dels satèl·lits artificials i de les sondes còsmiques no sotmesos a forces propulsives poden ésser estudiades com les dels cossos celestes naturals, caracteritzades per sis paràmetres orbitals (element d’una òrbita). L’energia mínima necessària perquè un giny romangui en òrbita entorn d’un astre a una certa altitud pot ésser mesurada en funció de la velocitat tangencial que hom li ha de donar en el punt d’impulsió a l’òrbita, i si aquesta velocitat és sobrepassada, l’òrbita circular de mínima energia es converteix en el·líptica. Si hom té en compte la rotació de l’astre central, cal distingir entre òrbites directes o prògrades i òrbites retrògrades, segons que coincideixen o no els sentits de rotació, essent necessari compensar la velocitat d’impulsió a l’òrbita en menys o en més, respectivament. El període, que és més gran com més gran sigui l’altitud, és de 24 hores per a la Terra i a 35 880 km; per tant, un giny que orbiti entorn de la Terra a aquesta altitud i en un pla que coincideixi amb l’equatorial romandrà en la vertical d’un punt fix del sòl. La dita òrbita, anomenada síncrona o, en aquest cas, geoestacionària, és d’aplicació a la telecomunicació via satèl·lit. Una òrbita d’estacionament és la que serveix a un giny per a esperar unes condicions adients per tal d’iniciar una nova fase propulsada modificadora de la trajectòria. En l’estudi de tota òrbita cal també tenir en compte les pertorbacions gravitacionals, aerodinàmiques i de pressió de radiació.
f
Astronàutica