Les primeres definicions d’òrbites LEO els situaven a altures de 320 a 800 quilòmetres, a una velocitat de 27.359 km/h, fent una volta a la Terra cada 90 minuts. El motiu de la seva alta velocitat és per a compensar la força gravitacional de la Terra, que els atreu cap a l’atmosfera. Posteriorment s’amplià el rang fins a altures de 1.500 km, fins que l’any 1963 es proposà que les seves òrbites es consideressin fins als 10.000 km, just a sota dels satèl·lits MEO (Medium Earth Orbit, satèl·lits d’òrbita mitjana), a altures de 10.000 a 20.000 km. Els satèl·lits de comunicacions LEO presenten avantatges pel menor retard dels senyals i perquè l’angle de les antenes no és tan crític per a il·luminar una zona terrestre concreta; en contrapartida, tenen menys zona de cobertura i una vida més curta que els satèl·lits geoestacionaris. El primer fou el Telstar, llançat l’any 1962 en una òrbita el·líptica de 930 km per 5.663 km. Sistemes de satèl·lits de comunicacions com l’Orbcom, amb capacitat per a proporcionar serveis de dades, però no de veu, es coneixen com a LEO petits, mentre que altres com els Iridium o el Globalstar, que permeten veu i dades, amb més amplada de banda i potència a les antenes emissores, són anomenats LEO grans. Els petits solen treballar a la banda de 148 a 150,05 MHz per a l’enllaç ascendent (Terra - espai), i de 137 a 138 MHz per al descendent, mentre que els grans ho fan a les bandes de 1.610 MHz a 1.626,5 MHz per al cas ascendent, i de 2.483,5 MHz a 2.500 MHz per al descendent.
f