orde de Montesa

Orde militar (Santa Maria de Montesa) creat el 1317 per Jaume II a conseqüència de la supressió de l’orde del Temple, ordenada pel concili de Viena.

Confiscats i assignats els seus béns a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, a excepció dels que posseïen als regnes de Portugal, Castella, Aragó i Mallorca, que restaren a disposició de la Seu Apostòlica, Jaume II de Catalunya-Aragó projectà la creació d’un nou orde que continués la tasca dels templers.

Les primeres temptatives, portades a terme el 1316 davant Climent V, foren infructuoses, fins que l’ambaixador Vidal de Vilanova obtingué de Joan XXII (6 de juny de 1317) la butlla de creació d’un convent a Montesa sota la regla de Calatrava, de la qual depenia el visitador, supeditat, però, als abats de Santes Creus i de Valldigna. Tres dies més tard el papa estengué la butlla de fundació de l’orde, on donava també les instruccions pertinents a fi d’ésser lliurats a Montesa els béns que l’extingit orde del Temple i l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem posseïen al Regne de València. Tanmateix, manava al mestre de Calatrava, Garci López de Padilla, d’enviar a Montesa deu frares professos a fi d’instruir els novells membres i de lliurar-li tots els béns que el seu orde tenia al dit regne. Malgrat la resistència dels hospitalers a deixar llurs dominis valencians, el 3 de desembre aquests foren lliurats a Martín Pérez de Haros, castellà d’Amposta, enviat per Jaume II.

La inauguració de l’orde tingué lloc el 22 de juliol de 1319 al palau reial de Barcelona, amb assistència del monarca, dels nobles i dels abats de Benifassà, Valldigna i Santes Creus. El gran comanador d’Alcanyís, Gonzalo Gómez, representant del mestre de Calatrava, donà l’hàbit als tres primers cavallers: Guillem d’Erill, nomenat mestre, García de Bellera i Erimany d’Eroles. L’orde tingué una actuació destacada en les lluites contra la Unió i en les guerres amb Castella, durant el regnat de Pere el Cerimoniós, i també portà a terme importants activitats militars i diplomàtiques a Sardenya, Còrsega, Sicília i Nàpols. Sota el regnat de Martí I li fou incorporat l’orde de Sant Jordi d’Alfama, fundat per Pere el Catòlic el 1201, unió aprovada per Benet XIII (1400). El rei manà que els cavallers havien de portar, en lloc de l’antiga creu negra floronada, la plana i vermella de Sant Jordi (disposició rectificada el 1913 per Alfons XIII, que decretà que hom hauria de portar la creu primitiva de Montesa, carregada amb la de Sant Jordi). A la fi del s XV, Ferran II intentà d’incorporar l’orde a la corona, tal com havia estat fet amb els ordes militars castellans de Sant Jaume, d’Alcántara i de Calatrava, però el propòsit no reeixí fins al regnat de Felip II, que obtingué del papa Sixt V (1587) la butlla d’incorporació a la corona catalanoaragonesa.

La crisi de l’orde, agreujada per la destrucció del convent de Montesa i Sant Jordi d’Alfama per un terratrèmol el 1748 (els monjos supervivents foren traslladats a l’antic palau del Temple de València), arribà al punt màxim amb la constitució de Cadis del 1812, que passà els béns, col·legis i convents dels ordes militars al deute públic. Des d’aquest moment seguí les vicissituds dels altres ordes militars: desamortització, assignació d’un petit territori de Ciudad Real i supressió (1873, 1931-39). Actualment l’orde es reuneix al convent de les comanadores de Calatrava vestit amb l’hàbit de Montesa.

Les possessions pervingudes a l’orde foren dividides en dues parts, una de les quals fou assignada com a cambra del mestre —o maestrat—, i l’altra fou encomanada a diversos cavallers amb títol de comanadors. Als frares clergues els donaren priorats i rectorats. El maestrat comprenia dos batllius: el de Cervera —amb les viles de Sant Mateu, Càlig, Rossell, la Jana, Traiguera, Xert, Sant Jordi i Canet— (dit Maestrat Vell, o simplement Maestrat) i el de Montcada —amb les viles de Carpesa, Borbotó, Massarrojos, Sueca, Montesa i Vallada— (dit Maestrat Nou). De les comandes cal destacar la de Peníscola (1319-1404 i 1442-88), Culla, Silla (assignada al clauer, i posteriorment a la incorporació a la corona, a la mesa magistral), les Coves de Vinromà, Benassal, Ares, Vinaròs (que comprenia també Benicarló, i que, fins el 1359, formaren part de la de Peníscola), Alcalà de Xivert (amb el castell de Polpís), Onda (amb Tales i Artesa), Vilafamés, Borriana, Montroi, Ademús (amb el castell de Castellfabib) i Perputxent (amb les quatre viles de la seva vall).

Mestres de l'orde de Montesa

Guillem d'Erill i de Castellvell 1319
Arnau de Soler 1320-1327
Pere de Tous 1327-1374
Albert de Tous 1374-1382
Berenguer Marc 1382-1409
Romeu de Corbera 1410-1445
Gilabert de Montsoriu 1445-1453
Lluís Despuig 1453-1482
Felip Vives de Canyamars 1482-1484
Felip d'Aragó i de Navarra 1484-1488
Felip Vives de Canyamars 1488-1492
Francesc Sanç 1493-1506
Francesc Bernat Despuig i de Rocafull 1506-1537
Francesc Llançol de Romaní 1537-1544
Pere Lluís Galceran de Borja i de Castre-Pinós, marquès de Navarrès 1545-1592