orde Teutònic

Dominis de l’orde Teutònic

© fototeca.cat

Orde militar creat cap al 1190 a Sant Joan d’Acre, amb finalitats hospitalàries, però que assumí aviat un caràcter militar.

Sota el comandament del gran mestre Hermann von Salza, els cavallers teutònics foren cridats pel rei hongarès Andreu II, que lluitava contra els invasors cumans (1221). Després, cridats pel duc polonès Conrad de Masòvia, sota el comandament de Hermann Balk i amb un exèrcit de voluntaris laics reclutats sobretot a la Germània central, conqueriren Prússia (1233-83). L’orde donà un terç del territori conquerit a l’Església, garantí un grau molt ampli d’autonomia a les noves ciutats que es desenvoluparen dins el territori prussià, construí castells, que serviren de residència als cavallers i foren centres administratius i militars, establí camperols germànics als territoris despoblats i concedí dominis importants a nobles germànics i polonesos, que es convertiren en vassalls de l’orde, però es reservà el monopoli del lucratiu comerç del blat prussià. El 1309, quan el gran mestre de l’orde establí la residència a Marienburg (Prússia), l’orde havia creat un gran estat feudal, no solament a Prússia, sinó també als països de l’E de la Bàltica, amb l’ajut dels cavallers livonians, els quals havien format la branca livoniana de l’orde (1237), coneguda abans amb el nom d' orde dels Portaespases . Durant la centúria següent, l’orde intentà, infructuosament, la conquesta de Lituània, i protegí les ciutats de la Lliga Hanseàtica. L’expansió de l’orde i l’increment del seu poder provocà l’hostilitat de Polònia, que veia tallades les seves sortides a la mar Bàltica, i de Lituània, que continuava amenaçada, malgrat la seva conversió al cristianisme (1387). En esclatar una rebel·lió contra l’orde a Samogítia (1408), Polònia i Lituània uniren les seves forces i derrotaren els cavallers teutònics a Grünwald (1410). Desfeta la seva força militar (a part la cessió de Samogítia i les terres de Dobrzyn), l’autoritat i la posició financera de l’orde declinà; els seus vassalls s’uniren als polonesos en la guerra de 1454-66, i l’orde fou derrotat d’una manera definitiva. El 1466 cedí Pomerània, les dues ribes del Vístula i el bisbat d’Ermland a Polònia. L’orde retingué la resta de Prússia, però el seu gran mestre es convertí en vassall del rei polonès. A més, el primitiu orde exclusivament germànic es veié obligat a acceptar membres polonesos. El 1525 el gran mestre Albert de Brandenburg-Ansbach es convertí al protestantisme, dissolgué l’orde a Prússia i transformà el seu territori en un ducat vassall de Polònia ( Prússia ). El 1561 el mestre de la branca livoniana, Gotthard Kettler, també dissolgué el seu orde, distribuí les seves terres entre Polònia, Lituània i Suècia i es convertí en duc de Curlàndia ( ducat de Curlàndia ), vassall de Polònia. El gran mestre de la branca restant de l’orde, establerta a la Germània central i meridional i amb seu a Mergentheim, obtingué la dignitat de príncep del Sacre Imperi el 1530, però l’orde fou dissolt per Napoleó el 1809. A l’imperi austrohongarès fou restablert el 1834, i el gran maestrat fou atorgat als arxiducs de la casa imperial.