ordi

cebada (es), barley (en), Hordeum vulgare (nc)
m
Alimentació
Botànica
Agronomia

Espigues d’ordi

Luigi Rignanese (cc-by-nc)

Planta herbàcia anual, de la família de les gramínies, de 50 a 100 cm d’alçària, d’arrel fibrosa, de tiges robustes, de fulles allargades i auriculades i d’espigues amb llargues arestes i amb sis rengles longitudinals d’espícules fèrtils.

Conegut des de temps molt antic, és un dels cereals més important, i és conreat sobretot a les regions temperades de l’hemisferi nord. L’ordi és un dels principals aliments del bestiar i és la base de la fabricació de la cervesa i altres begudes alcohòliques, i de diversos productes alimentaris. En la composició hi ha un 70% de glúcids, 12% d’aigua, 10% de pròtids, 4,4% de cel·lulosa, 2,1% de minerals i 1,5% de lípids. És emprat en dietètics, en la preparació de la malta i la cervesa i, torrat, com a succedani del cafè. Els grans pelats, desproveïts de germen, polits i arrodonits, constitueixen l’ordi perlat.

La producció d’ordi als Països Catalans

Als Països Catalans, el conreu de l’ordi, més resistent que el blat a les secades i no tan exigent en nitrogen, havia estat general a totes les comarques (llevat de la muntanya humida) fins al segle XVIII. Posteriorment la seva producció restà lligada a l’alimentació del bestiar de peu rodó i a les comarques on el blat no es feia prou bé. La decadència d’aquest bestiar comportà la del cereal, paral·lela a la del sègol i a la de la civada (així, la superfície conreada al Principat en 1950-60 era un terç de la de 1920-30). Però la seva importància en la fabricació dels pinsos composts per als bestiars boví i porcí i per a l’aviram, així com el desenvolupament de la varietat d’ordi cerveser ha portat a un augment de la superfície conreada (de 83 723 ha de mitjana en 1931-35, passà a quasi 200 000 ha el 1980) i de la seva producció. A Catalunya, l’ordi representa gairebé un 50% de la superfície dedicada a cereal i un 18% de la superfície de conreu. És el primer conreu en una àrea molt extensa i quasi ininterrompuda que va de la Noguera fins al Bages-Osona. Les comarques amb percentatges més alts són l’Urgell, la Segarra, Anoia i el Bages. Actualment és el cereal amb major difusió. A la resta dels Països Catalans l’evolució no ha estat tan marcada, però és del mateix signe. A la Catalunya del Nord, per exemple, va progressant, després de recular fins el 1975, però l’extensió encara és molt petita (305 ha).