Els ordidors més primitius consistien en unes posts clavades a la paret i proveïdes de clavilles, i l’ordidora anava passant amb la mà un grup de fils en ziga-zaga d’una clavilla a l’altra fins a arribar a l’última. Aquesta longitud de fil era anomenada portada, i l’operació s’anava repetint fins a obtenir la quantitat de fils necessària. Posteriorment existí un ordidor amb un gran tambor de llistons impulsat a mà, sobre el qual s’enrotllaven els fils. Avui els ordidors són mecànics i poden ésser classificats en tres grans grups, segons la manera de fer l’ordit: els directes, els seccionals i els fraccionals. Tots els ordidors són alimentats amb filetes, cadascuna de les quals suporta de 200 a 600 bobines o rodets, i un ordit pot tenir alguns milers de fils; per tant, no pot ésser obtingut d’una sola vegada, sinó per parts que cal ajuntar. En l’ordidor directe, anomenat també ràpid o americà, hom empra un plegador tan ample com el teixit que vol fabricar, en el qual són enrotllats, molt esclarissats, els fils procedents de la fileta. La impulsió del plegador és feta, generalment, per fricció d’un tambor sobre fils enrotllats, a fi de donar-li una velocitat perifèrica constant independent de l’augment de diàmetre del plegador d’ordit. Modernament la impulsió és feta per l’eix, a una velocitat regulada automàticament. La màquina és equipada amb una pua expansible, per a guiar els fils i donar-los la separació convenient, un paraordits, que l’atura quan el fil es trenca o s’acaba, un comptador de longituds, per a omplir igualment tots els plegadors, i d’altres mecanismes auxiliars. Per tal d’obtenir el nombre total de fils, són disposats diversos plegadors d’ordidor per a alimentar simultàniament la màquina de parar, i hom recull l’ordit encolat en un sol plegador. Aquesta reunió pot ésser feta també en un cavallet adient. L’ordidor seccional, anomenat també de seccions, de bota, de faixes o escocès, és caracteritzat per un tambor o bota de llistons o de superfície contínua, sobre el qual s’enrotllen unes faixes amb tants fils com bobines té la fileta i amb la mateixa separació que han de tenir en el teixit. Aquestes faixes són, per tant, relativament estretes i cal juxtaposar-ne les necessàries per a obtenir el nombre total de fils de l’ordit. Per a evitar que les successives voltes de fil sobreposades de cada faixa s’esllavissin lateralment, cal que hi hagi uns suports, que al principi foren clavilles entrades en uns forats dels llistons, les quals hom treia en acabar l’ordit, però el sistema que s’ha imposat és el que consisteix a donar a un extrem de la bota una forma cònica. A cada volta de bota la faixa es va desplaçant cap a la part cònica, on recolza per un costat, tot remuntant-la. L’altre costat de la faixa resta en forma cònica i serveix de suport a la faixa següent. Quan hom té el nombre de fils necessaris, es desenrotllen tots alhora i s’enrotllen en el plegador d’ordit que va al teler, operació que és anomenada plegatge de l’ordit. A més dels accessoris de l’ordidor directe, el seccional té un comptador de voltes de la bota. L’ordidor fraccional és com un ordidor directe estret que omple uns plegadors d’ordit estrets, anomenats també formatges, amb el nombre de fils per centímetre que correspon al gènere. L’amplada total del teixit és obtinguda juxtaposant tants formatges com calgui.
m
Indústria tèxtil
ordidor directe amb la fileta
© Fototeca.cat