ordinació

f

Història del dret català

Norma de bon govern, constituïda per diversos capítols articulats, que afectaven el bon estament d’una localitat, comunitat, corporació, cos o activitat, disposada per una autoritat superior o bé per la mateixa corporació que havia d’aplicar-la.

No és pròpiament una norma general, sinó particular o especial, que mai no podia infringir una llei o constitució. En certs casos el rei n'havia deixada alguna sense efecte per excedir-se de les facultats pròpies de qui les promulgava, com per exemple Jaume II de Catalunya-Aragó l’any 1320 amb les establertes pel consell i prohoms de la ciutat de Barcelona que s’havien excedit en llurs atribucions.