En aquesta obra Gluck, aconsellat pel llibretista Raniero de Calzabigi, feu una reforma de l’òpera, suprimint-ne les incongruències i la supeditació absoluta del text que s’havien introduït en l’òpera barroca. La sobrietat de la música i l’austeritat del cant, amb abundants intervencions corals (amb la voluntat d’aproximar-se al teatre grec, des d’una òptica neoclàssica), n'han fet una obra cèlebre que encara figura als repertoris d’òpera mundials. Gluck en feu una versió reformada per a representar-la a París (1774), adaptant la veu d’Orfeu (una contralt en la versió del 1762) per a tenor.