Ús conegut en tota la història de les religions, sempre en relació amb el concepte de sagrat, hom no el troba en el cristianisme fins al s. V, llevat del cas de la velació del cap de les dones durant la pregària o el revestiment dels neòfits amb vestits blancs, sense cap relació amb el caràcter distintiu de la jerarquia. Amb tot, hom exigí ben aviat que els vestits usats pels clergues durant la litúrgia no servissin per a un ús quotidià. La introducció de noves modes amb la invasió dels pobles germànics és a la base de les prescripcions eclesiàstiques (s. VII-VIII) sobre el manteniment dels antics vestits romans per al culte. Al s. IX apareix ja l’actual diferenciació dels vestits litúrgics segons els diversos graus de l’orde sagrat. L’evolució de les formes deguda als brodats i a les pedreries fa que els vestits esdevinguin ornaments i perdin la flexibilitat i fins i tot la mateixa forma (s. XII). Actualment hom ha tornat els ornaments a les formes antigues i, malgrat una certa reserva, han estat acceptades per Roma (1957). Darrerament, no sense relació amb la secularització, en algunes comunitats hom propugna l’abolició dels ornaments i tornar amb això a l’estil de les primitives assemblees cristianes. Les prescripcions relatives als ornaments es troben als llibres litúrgics i en els números 297-310 de la Institutio generalis Missalis Romani (1969). Malgrat un cert marge de llibertat quant a l’ús, la forma i el color, els ornaments per a la missa són: amit, alba, cíngol, estola i casulla o túnica (el diaca usa la dalmàtica en lloc de la casulla). En els oficis pontificals el bisbe porta, a més, la mitra i el bàcul. En les altres accions litúrgiques hom utilitza el roquet o sobrepellís i la capa pluvial. La casulla, l’estola, la dalmàtica i la capa varien de colors segons els temps litúrgics (color litúrgic). Cadascun d’aquests ornaments i colors durant l’edat mitjana rebé múltiples significacions al·legòriques, sovint força artificials.
m
pl
Cristianisme
Indumentària