oscil·lació solar

f
Astronomia

Fenomen pel qual la fotosfera i la cromosfera solar estan sotmeses a un moviment continu cap a dins i cap a enfora del Sol.

R.B. Leighton, R.W. Noyes i G.W. Simon descobriren l’any 1960 que aquestes oscil·lacions tenien un període de 5 minuts. L’estudi de les oscil·lacions solars permet estudiar l’interior del Sol, del qual fins ara només se'n tenia un coneixement teòric. La predicció teòrica de l’existència de les oscil·lacions solars es feu més de 10 anys abans del seu descobriment. Les característiques de les oscil·lacions de 5 minuts han estat estudiades molt exhaustivament els darrers vint anys; són manifestacions superficials de modes acústics i possiblement gravitatoris (radials i no radials) atrapats a l’interior del Sol. El coneixement que el Sol és una estrella polsant a molt petita escala ha obert un nou camp d’estudi: l’heliosismologia, i la seva aplicació a altres estrelles ha donat lloc a l’astrosismologia. L’observatori espacial SOHO porta a bord diferents instruments per a estudiar aquestes oscil·lacions. Les primeres observacions de les oscil·lacions no tenien resolució espacial, però la utilització d’espectròmetres de ressonància ha permès d’identificar modes acústics d’oscil·lació individualitzats: radials, dipolars, quadropolars i octopolars amb períodes al voltant de 5 minuts. Els moviments oscil·latoris són creats per pertorbacions de les capes de gas estratificat que conformen l’interior del Sol, a causa del gradient de pressió del gas o de la gravetat. Els gradients de pressió donen lloc a les ones de pressió, p, o ones acústiques; l’acció de la gravetat dóna lloc a efectes de flotabilitat que es tradueixen en moviments convectius a la zona de convecció, són els modes de gravetat o modes g. Avui en dia només hi ha identificats, sense ambigüitat, els modes p; SOHO pretén detectar de forma clara els modes g, però això requereix períodes d’observació prolongats (de l’ordre d’un any).