ostrogot
| ostrogoda

f
m
Història

Individu d’una tribu germànica originada per l’escissió dels gots, instal·lats a les dues vores del Dnièster, en dos pobles: els visigots, o gots de l’W, situats en aquesta banda del riu, i els ostrogots, establerts a l’altra banda fins al Don (s III).

Podria ésser, però, que la diferenciació d’ambdós pobles, sota els noms de tervingis i greutingis, hagués començat abans d’aquest establiment a les costes de la mar Negra. Adquiriren una gran puixança amb Geberic, el qual vers el 340 obtingué una gran victòria sobre els vàndals i dominà la Dàcia, i sobretot amb Hermanaric, que sotmeté eslaus, bàltics i finesos i constituí un gran imperi entre la mar Negra i la Bàltica. Mort el 375, els ostrogots entraren en decadència fins que, arrossegats pels huns i manats per Valamir, penetraren a Itàlia i foren derrotats per Aeci el 451. Mort Àtila, els ostrogots s’independitzaren dels huns i pactaren amb els romans. Un nebot de Valamir, Teodoric (Teodoric I), fou educat a Constantinoble, on rebé de Zenó la dignitat de patrici i l’adopció com a fill. Havent vençut Odoacre a Itàlia (489), Teodoric fou proclamat rei pels seus ostrogots i reconegut per l’emperador Anastasi com a rector d’Itàlia (498). Organitzà el seu regne a base de la col·laboració de romans i bàrbars i establí enllaços matrimonials entre la seva família i els caps dels pobles germànics escampats per l’imperi. Des de la mort del rei visigot Alaric a Vouillé (507), el govern dels estats del seu fill Amalaric recaigué en el seu avi i tutor Teodoric. Després de la seva mort (526) el regne ostrogot decaigué ràpidament. Teudis, general ostrogot que tutelava Amalaric, es proclamà rei dels visigots en ésser assassinat aquest (531). El succeïren Teudiscle i Àkhila, també ostrogots. Amb l’assassinat del darrer el 554 s’acabà l’intermedi ostrogot a la Hispània visigòtica. L’any 534 l’emperador Justinià reivindicà Itàlia per al seu imperi, i el seu general Belisari derrotà repetidament els ostrogots. La caiguda de Ravenna, llur capital, i la tramesa a Constantinoble del rei Vitigès i el seu tresor (540) anunciaven la propera ruïna de llur estat. Encara, però, amb Tòtila (mort el 552) i amb Teies (el 553), intentaren un esforç per a fer-lo renéixer. La pèrdua de Verona i Brescia el 554 i la rendició dels darrers resistents a Conza (555) marcaren la fi definitiva, seguida de llur dispersió i desaparició com a poble.