Òtranto

Ciutat de la província de Lecce, a la Pulla, Itàlia, situada a l’extremitat del canal homònim.

Té port, de poc moviment comercial, i és seu d’un arquebisbat. Corresponent a l’antiga Hydruntum i seu episcopal, esdevingué, a la segona meitat del s. VI, un dels centres principals de la dominació bizantina a Itàlia i punt d’enllaç comercial entre l’Orient i els països de l’Adriàtica. Fou la capital de l’antiga terra d’Òtranto, part extrema de la península Salentina. Amb Bari i Tàrent, fou un focus de resistència bizantina contra els normands (s. XI). Sacsejada per les guerres internes d’Itàlia i saquejada pels turcs (1480), fou, durant molt de temps, possessió de la corona catalanoaragonesa. Napoleó l’erigí en ducat en benefici de Joseph Fouché. D’època romànica resta la catedral (s. XI); cal destacar també l’església bizantina de San Pietro (s. X-XI), el castell de Ferran II de Catalunya-Aragó (1485-98) i les ruïnes de l’església romanicogòtica de San Nicola in Casole, destruïda pels turcs (1480), que havia estat un centre litúrgic important.