També reben aquest nom alguns epòxids simples (com l’òxid d’etilè), formes oxidades dels nitrils i les amines (com els òxids de nitril i els òxids d’amina) i algunes substàncies que contenen oxigen en llur estructura (com l’òxid de cacodil i l’òxid de mesitil). Els òxids inorgànics poden ésser denominats anteposant al nom de l’element el mot òxid, amb els prefixos numèrics escaients, o bé mitjançant el sistema de Stock. Els òxids són generalment obtinguts per reacció directa de l’oxigen amb l’element a alta temperatura. També poden ésser obtinguts per descomposició tèrmica d’altres substàncies més complexes i per reacció amb l’oxigen de composts tals com hidrurs metàl·lics, sulfurs i halurs. Els òxids sòlids, l’estructura cristal·lina dels quals pot ésser iònica o covalent, presenten generalment una gran estabilitat tèrmica. Els líquids o gasosos, d’estructura cristal·lina molecular, són molt menys estables i es descomponen amb facilitat. Els òxids binaris de metalls poc electropositius en els quals l’element metàl·lic presenta un nombre d’oxidació elevat solen presentar caràcter oxidant. D’acord amb llur reacció amb l’aigua, els òxids poden ésser classificats en àcids (anomenats antigament anhídrids), bàsics i amfòters. Els òxids tenen un gran nombre d’aplicacions en la indústria (semiconductor, ciment, vidre, pintura, refractari).
m
Química