pactes de Família

Política seguida durant el segle XVIII per les diferents dinasties borbòniques de França, Espanya, Dues Sicílies i Parma, especialment la d’entesa en qüestions de política internacional.

Aquesta política era propugnada pel rei de França per tal de mantenir lligats els seus descendents. Iniciada de fet per Lluís XIV, durant la guerra de Successió d’Espanya, tingué un llarg moment d’estroncament després del 1715. El primer pacte de Família (7 de novembre de 1733), signat entre Lluís XV i el seu oncle Felip V d’Espanya, en ocasió de la guerra de successió de Polònia, tingué com a resultat més vistent el reconeixement (1738) dels trons de Nàpols i Sicília per a Carles VII, fill de Felip V i d’Isabel de Parma. El segon pacte (28 d’octubre de 1743), signat entre Carles VII, Felip V i Lluís XV, durant la guerra de successió d’Àustria, conduí a la concessió (1748) dels ducats de Parma, Plasència i Guastalla a Felip, fill de Felip V. Així, els Borbó espanyols, com a hereus dels Farnese, havien fet fructificar llur “irredentisme italià” antiaustríac. Nogensmenys, ni Gibraltar ni Menorca no havien tornat a la monarquia hispànica, alhora que tampoc no restava frenat el domini britànic a la mar ni la seva intervenció a les Índies. Tot plegat féu que Ferran VI d’Espanya preferís de restar al marge de la guerra dels Set Anys. Però, en pujar al tron espanyol Carles VII de Nàpols (Carles III), hom tornà a la política d’entesa amb França, en la qual participaren també Parma i Nàpols (tercer pacte, 15 d’agost de 1761); el seu resultat fou negatiu, amb la preponderància mundial de la Gran Bretanya (tractat de París, 1763). Això ocasionà que França no volgués intervenir en les qüestions colonials hispanobritàniques, fins que la guerra de la independència nord-americana donà la possibilitat als Borbó d’una nova intervenció antibritànica, aquesta vegada reeixida (tractat de Versalles, 1783). Després del parèntesi de la guerra Gran (1793-95) contra la França revolucionària —precisament originada per la intervenció de Carles IV d’Espanya a favor de Lluís XVI invocant les clàusules del tercer pacte de Família—, novament s’implantà l’aliança francoespanyola contra la Gran Bretanya, fins el 1808.