Aquest gènere aparegué en el món hel·lenístic i romà decorant els fons de pintures. Les tendències orientals i el cristianisme el reduïren a símbols i a abstraccions decoratives, i no tornà a sobresortir com a tal en l’art d’occident fins al naturalisme i el realisme del segle XIV. La miniatura, en àmbits del gòtic cortesà, li donà una nova puixança, preludi de les minucioses visions dels Van Eyck. Així, assolí progressivament un alt grau de perfecció, de primer a Florència i després, al segle XV, a tot Itàlia, arran de la nova concepció humanística de l’espai que la perspectiva artificialis formulava plàsticament, però sempre com a fons i en funció de composicions sacres i al·legòriques. Amb tot, no fou conreat com a gènere autònom en el sentit modern del terme fins als segles XV i XVI als Països Baixos. Des d’aleshores el corrent flamencoholandès de pintura de paisatge tingué una llarga anomenada i una vasta escola, com la dels alemanys, els quals transfiguraren llurs paisatges amb connotacions fantàstiques; o també la dels venecians, que n’aprofitarien els enormes recursos cromàtics. Florentins i romans, de primer més atents a les observacions implicades en la proposició leonardesca de la perspectiva aèria, assumiren decididament, al segle XVII, el paisatge venecià i nòrdic i hi incorporaren ruïnes antigues, d’on nasqué la veduta.
Al segle XVII el paisatge ja havia esdevingut un gènere nacional a Holanda, tant el compost o ideal, integrat en una altra temàtica, com el simple, objecte exclusiu del quadre. Al segle XVIII el paisatge occidental bascula entre dos centres: la Venècia dels vedutisti i llurs investigacions òptiques i amb la cambra obscura, d’una banda, i la Gran Bretanya, amb les reflexions art-natura i la teorització dels elements pintorescs, de l’altra. Cal consignar també les aportacions orientals, sobretot de la Xina i el Japó, on el paisatge és un art autònom. Al segle XIX el paisatge romàntic és de signe naturalista, amb preocupacions intel·lectuals a mitjan segle i sotmès, amb l’impressionisme, a una veritable revolució, que vol posar de manifest la veritat artística intuïda en les coses mitjançant unes certes tècniques. Els postimpressionistes, per contra, projectaren més directament en el paisatge llur món interior. Amb els fauves resta reduït a un mer pretext de violents jocs cromàtics, i amb els cubistes, a unes formes essencials sistemàticament desplegades i investigades.
El paisatge en la pintura moderna dels Països Catalans
El paisatge ha estat el gènere més conreat en la pintura catalana moderna. Tot i que n’hi ha precedents al segle XVIII, com les al·legories en forma de paisatge d’Antoni Viladomat, no s’independitzà com a tema en si fins al segle XIX, en què tingué una gran esplendor a causa de la demanda de temes mancats d’èmfasi per part de la puixant burgesia. Els romàntics, com Lluís i Pau Rigalt i Joaquim de Cabanyes, idealitzaren la natura i sovint la centraren en ruïnes medievals. Al costat d’ells, uns altres romàntics viatgers, com Xavier Parcerisa o diversos estrangers (Laborde, Roberts, Dauzats), difongueren a través de llibres il·lustrats paisatges i monuments del país també més o menys idealitzats, però sempre fruit de notes objectives preses en carnets de butxaca. A mitjan segle XIX el realisme, imposat per Ramon Martí i Alsina, també es basà molt especialment en el paisatge. Seguiren aquest camí Torrescassana, Armet i Pahissa, entre altres, i a València, amb menys força, Antoni Gomar. La conseqüència més important del realisme de Martí i Alsina fou l’escola d’Olot formada entorn de Joaquim Vayreda. Paral·lelament, Marià Fortuny s’abocà sovint a un paisatgisme colorista que a Portici (Campània) assolí el màxim nivell. Uns altres pintors actius a Itàlia, com Enric Serra i Ricard Navarrete, explotaren amb èxit les seves fórmules i les portaren fins a la vulgaritat. El darrer terç del segle, dins el paisatge acadèmic, sobresortiren Jaume Morera i Galícia i Josep Masriera, mentre que Modest Urgell i Antoni Muñoz i Degrain foren els hereus de la tradició romàntica. Al començament del Modernisme, l’escola de Sitges —Joan Roig i Soler, Arcadi Mas i Fontdevila— implantà un paisatge lluminós relacionat amb l’impressionisme francès i amb el luminisme que conreaven valencians com Constantí Gómez i Joaquim Sorolla, que originà una llarga sèrie de pintors de platges assolellades, com Mongrell, Pla Rubió, Barrau, etc.
Ramon Casas i Santiago Rusiñol, principals exponents del Modernisme, importaren els temes urbans de París i introduïren a Catalunya una tècnica basada en l’impressionisme degasià. El naturalisme fou encarnat pel vigorós independent Francesc Gimeno, i Eliseu Meifrèn trobà fórmules que assoliren un èxit que el portà a la comercialització. Noms destacats d’aquest període són també Joaquim Vancells, pintor de boscúries boiroses, els mallorquins Antoni Ribas, Antoni Fuster i Cristòfol Pizà i el rossellonès Esteve Terrús. Molts petits col·leccionistes s’abocaren al renaixent aquarel·lisme del qual és un representant Joan Baixas. Els temes suburbials foren descoberts pels membres de la Colla del Safrà. Al tombant del segle Mallorca esdevingué un tema preferit de Rusiñol, Joaquim Mir, Sebastià Junyer i Vidal i del belga W. Degouve de Nunques, i al cap de pocs anys centrà l’activitat d’Hermenegild Anglada i Camarasa i de l’Escola Pollencina formada entorn d’ell. Marià Pidelaserra fou el primer català que exposà olis absolutament impressionistes, i Joaquim Mir esdevingué, el primer decenni del segle XX, el renovador genial d’aquest gènere. Nicolau Raurich, Joan Colom i el rossellonès Lluís Bausil són exemples de la diversificació d’enfocaments entre els paisatgistes més nous del moment. Amb el Noucentisme, Joaquim Sunyer creà un nou tipus de paisatge estructurat i mediterrani, i dins la línia de rigor constructiu hi ha Torres-Garcia, Francesc Labarta i Jaume Mercadé, que coexisteixen amb els hereus del realisme Iu Pascual i Ignasi Mallol. La generació del 1917 (Joan Serra, Bosch i Roger, Rafael Benet, Mompou, Daura, Porcar) replantejà el tema a través d’una expressió espontània i directa amb un cert influx fauve. D’aquesta generació sortí Joan Miró, que en la seva primera etapa abordà el paisatge amb simplificació gairebé naïf. El paisatge, en l’avantguarda, també fou interpretat pels surrealistes empordanesos (Salvador Dalí, Joan Massanet, Àngel Planells), que el convertiren en àmbit fantàstic i inquietant de les seves fabulacions. Tanmateix, la continuïtat de la visió objectivista tingué notables continuadors amb Josep Amat, Josep M. Prim, Olivé i Busquets, Pere de València, Alfred Figueras, Miquel Villà, i ha perdurat fins a unes generacions que s’han donat a conèixer bàsicament ja a la postguerra (I. Mundó, J.O. Jansana, Roca-Sastre, Grau i Santos, el rossellonès Lluís Cazals, etc.).