Situació i presentació
Limita al N amb Fontanilles, a l’E amb Pals, al S amb Torrent i a l’W amb Vulpellac i Ullastret. Comprèn, a més del poble de Palau-sator, cap de municipi, altres pobles i llocs que, almenys des del l632, formaren una batllia reial: Sant Feliu de Boada, Fontclara, Pantaleu i Sant Julià de Boada.
Travessa el terme d’W a E la carretera local que uneix la Bisbal d’Empordà amb la carretera local de Pals a Torroella de Montgrí. Hi ha altres carreteres que uneixen els diversos nuclis de població.
La població i l’economia
El fogatjament de vers el 1370 dóna 22 focs a Palau-sator, 11 a Fontclara, 11 a Sant Feliu i 5 a Sant Julià de Boada, amb un total de 49 focs (unes 220 persones). La població (palauencs) gairebé no havia augmentat al començament del segle XVIII (297 h el 1718) i, dins la tendència general de la comarca i probablement arran de les bonificacions de terres fetes amb el dessecament dels estanys pròxims, augmentà notablement fins el 1860 (392 h el 1787 i 730 h el 1860). Des d’aleshores ha anat baixant: 597 h el 1900, 505 h el 1960, 435 h el 1970, 355 h el 1979, 326 h el 1990, 286 h el 1996 i 283 h el 2005.
L’economia es basa principalment en el sector agropecuari, i les aigües subàlvies són intensament aprofitades mitjançant pous artesians i séquies al Rec Madral. Els principals conreus són les hortalisses, els cereals, el blat de moro i el farratge. Pel que fa a la ramaderia, la cria de bestiar és força diversificada, però en destaca la del porcí, l’oví i l’aviram. Moltes cases del poble de Palau-sator, dels pobles agregats i algunes de les masies esparses pel terme han estat arranjades com a cases de segona residència.
El poble de Palau-sator
Portal de la Torre de les Hores
© Alberto González Rovira
El poble de Palau-sator, a 20 m d’altitud i amb 103 h el 2006, és situat al centre de la plana. El nucli manté l’aspecte i la disposició urbana medieval, amb el recinte murallat ben definit presidit per la torre del castell. Es destaca, en especial, el carrer del Portal, entre la plaça i el portal de la Torre de les Hores. L’església parroquial fou bastida, en canvi, extramurs. També extramurs són d’interès les dues fonts abeurador.
La resta més important i visible de l’antic castell de Palau-sator és la gran torre mestra, de planta rectangular, i els murs marcadament inclinats que li donen forma de piràmide truncada (l’alçària és de 20 m). El parament és propi de les construccions romàniques primitives, o anteriors al romànic, cosa que confirmen les obertures amb arc de ferradura de la part alta (segles X i XI). El casal afegit a la part baixa del mur occidental degué formar part del castell, però ha sofert moltes reformes. Hi ha diversos vestigis del recinte del castell, entre els quals destaca un llenç que hi ha al petit carrer que va de la plaça del Castell (on devia haver-hi el pati d’armes) a la plaça de la Casa de la Vila.
El traçat de les muralles pot seguir-se perfectament per tal com el poble només s’ha estès pel SE (raval amb cases dels segles XVII i XVIII). Un dels dos portals s’obre a la part baixa de la Torre de les Hores, anomenada així perquè des de molt antic s’hi col·locà el rellotge públic; és de planta rectangular i oberta pel costat d’intramurs amb un gran arc apuntat aparedat; té diverses espitlleres i la corona un campanar de cadireta. Al seu costat i extramurs, s’hi deixà construir una façana moderna que malmet el conjunt monumental. A l’angle SW del recinte hi ha una torre cilíndrica atalussada amb espitlleres per a armes de foc i amb murs a banda i banda. A la part central del sector de tramuntana, on hi havia l’altra porta, hi ha una torre de planta quadrada, amb el parament de la base molt antic. Una altra torre cilíndrica és la de l’angle NE, paral·lela a la de l’angle SW; al seu costat encara hi resten alguns llenços de mur.
Aspecte del campanar de l’església de Sant Pere de Palau-sator
© CIC-Moià
L’església parroquial de Sant Pere de Palau-sator és un edifici d’una sola nau i absis semicircular bastit a la fi del període romànic (segle XIII), ja al moment de transició al gòtic (volta i arc triomfal apuntats). Resten vestigis de la seva fortificació. Les capelles laterals (dues a cada costat), el cor i les sagristies adossades a banda i banda de la capçalera són reformes tardanes (segles XVI i XVII). El frontis i l’interior són coberts per arrebossat. A l’altar major hi havia un retaule barroc (1707) que fou destruït el 1939; es conserva una làpida medieval esculpida i una creu processional d’argent del segle XVI. A migdia de l’església hi ha una creu de terme també del segle XVI, de pedra, prop de la tanca de xiprers del cementiri. L’any 1970, als carrers del Portal i de la Mosca i a la plaça de la casa del comú, es trobaren les restes d’una necròpoli baixromana o altmedieval, que va ser colgada.
Al juliol del 1995 s’inaugurà el Museu Rural-Col·lecció d’Estris de Pagès, que inclou eines de la pagesia i d’oficis que s’hi relacionen. El tercer dissabte de setembre s’escau la festa major de Palau-sator, i el primer de maig se celebra la Festa de la Vedella. L’abril del 2017 la Generalitat de Catalunya declarà Bé Cultural d’Interès Nacional en la categoria de conjunt històric el nucli de Palau-sator centrat pel castell.
Altres indrets del terme
Fontclara
El poble de Fontclara (56 h el 2005) és 1 km al NE del cap de municipi, a la vora d’una petita serra formada per turons poc enlairats damunt la plana. Al mig del nucli, entre l’església i l’anomenada casa del Prior, hi ha una font abeurador.
El monestir de Sant Pau de Fontclara ja existia el 889. Aviat passà a dependre del monestir occità de Santa Maria de la Grassa, segons consta ja en el precepte esmentat, del 908. Degué tenir una vida modesta i no es tenen notícies de la seva desaparició com a cenobi. Al segle XIV consta ja com a parròquia.
L’església és un edifici romànic, probablement del segle XI, d’una nau amb absis semicircular, modificat posteriorment. S’hi afegiren dues capelles laterals per banda als segles XVI i XVII, època en què fou oberta l’actual portalada d’estil barroc. En el mur i en la volta del presbiteri es conserven les pintures romàniques, centrades pel pantocràtor dins l’ametlla mística, envoltat pel tetramorf, i sota hi ha una franja amb els dotze apòstols. Semblen una obra del corrent neobizantinitzant del principi del segle XIII i del mateix autor de les que decoraven la propera església de Sant Julià de Boada.
A la vora de l’església hi ha la Casa del Prior, gran edifici de planta rectangular que hom pot datar al segle XV o XVI, i a l’extrem SE del nucli habitat es troba la masia de Mas Raió, del segle XVI, amb finestres goticorenaixentistes i decoració en arabesc. Fontclara celebra la seva festa major l’últim dissabte de setembre.
Sant Feliu de Boada
El poble de Sant Feliu de Boada (110 h el 2005) és situat als replans més baixos dels contraforts orientals de les Gavarres, al S del terme, a tocar de la plana de l’antic estany de Pals. El nucli habitat no és gaire compacte i s’estén a banda i banda del camí que ve de Torrent i continua vers Sant Julià de Boada fins a Gualta; té detalls d’arquitectura popular força interessants. En algunes de les cases properes a l’església hi ha vestigis de fortificació (segles XVI i XVII). Al raval de Viladamunt hi ha una casa amb ràfec de teulada decorat i una curiosa inscripció de burla en una llinda, mostra de l’humor popular.
L’església parroquial de Sant Feliu de Boada, documentada des de l’any 994, consta al segle XI com a possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles (1017), possessió confirmada el 1097 (butlles de Benet VIII i d’Urbà II) i que continuava al segle següent (1174). Els honors d’aquesta parròquia i de la de Palau-sator foren venuts el 1225 per Arnau de Fontclara a l’abat d’Amer. L’edifici és d’estil gòtic tardà (segle XVI), d’una nau i absis poligonal, que fou fortificat. Té una portalada d’arquivoltes apuntades amb llinda i timpà (hi ha restes de la decoració de les impostes) i campanar de cadireta amb quatre arcades. La volta és de creueria i les claus de volta són esculpides. Hi havia restes de l’absis romànic de l’edifici anterior.
Uns 2 km a ponent del nucli, hi ha el veïnat de Pantaleu, format per unes poques masies als replans dels contraforts de les Gavarres. El 1019 la canònica de Girona posseïa un alou a Pantaliu. La masia més gran és Can Figueres o Mas Ventós, de pla basilical, amb un portal adovellat i finestres goticorenaixentistes. Altres masies destacables són Can Xumac i Can Florenci, prop de la qual hi ha la torre cilíndrica d’un antic molí de vent.
A llevant de la població, vora el camí de Torrent, hi ha les restes d’una vil·la romana. Sant Feliu de Boada, junt amb Sant Julià de Boada, celebra la seva festa major el darrer cap de setmana de juliol.
Sant Julià de Boada
El llogaret de Sant Julià de Boada (36 h el 2005) (o Boadella), format per sis masies, és a la plana al·luvial, 2 km al N de Sant Feliu de Boada.
Al centre hi ha l’església de Sant Julià de Boada, un dels monuments preromànics més notables de la comarca. El 1982 s’hi restablí el culte, després d’una restauració de l’edifici, que havia servit d’estable durant molts anys. És d’una nau, dividida en dos trams per un gruixut arc de ferradura molt marcat i format amb dovelles de gres ben tallades, i absis trapezial. Sembla que l’arc respon al tipus de tradició mossàrab. Conserva restes de pintures murals romàniques, una part de les quals fou arrencada i traslladada al Museu Diocesà de Girona. Aquestes pintures han estat considerades una obra bizantinitzant del principi del segle XIII, del mateix autor que decorà l’absis de Sant Pau de Fontclara. Resten in situ, molt esborrats, fragments del tema arquetípic del pantocràtor i del tetramorf. Durant les obres de restauració ha estat refeta l’antiga coberta de lloses i s’hi han descobert vestigis de l’arc ultrapassat de la porta primitiva —a migdia— que fou modificada tardanament. El primer do cument conegut que fa referència a aquest tem-ple és el testament de Ramon Berenguer III del 1131.
La història
El document més antic que fa referència al lloc és del 994, en una donació a la seu de Girona dels comtes Ramon Borrell i Ermessenda, on es fa referència a la Torre de Palau i església de Sant Pere amb les seves pertinences i els alous del terme de Sant Feliu de Boada. Aquesta referència a la torre que forma part del topònim (sa Tor, sinònim arcaic de la Torre) invalida potser la identificació que Pella i Forgas i Ramon d’Abadal feren del lloc anomenat Palatii Mororum (878), Palatio Maurore (904) i Palacium Aurore (991) amb Palau-sator (lloc que era a la rodalia de la Bisbal); efectivament la gran torre mestra de l’antic castell presideix encara la població.
Els documents més tardans citen el lloc com a Palau, solament, o ja amb l’actual determinatiu (Sancti Petri de Palacio, 1225; Palacio de Turre, 1225; Palau çator, 1338). El 1380 la família Senesterra, que tenia la senyoria del castell, la vengué a Bernat Miquel, secretari de Pere III el Cerimoniós. La família Miquel posseí aquesta senyoria en successió directa fins el 1600.