En el camp de l’estratigrafia (magnetoestratigrafia) es tracta específicament de l’estudi del magnetisme fòssil o romanent de les roques a fi d’establir-ne unitats estratigràfiques i fer-ne una correlació a escala mundial. El paleomagnetisme es desenvolupà lentament durant els primers decennis del s. XX. Hom demostrà que els minerals magnètics, els primers a cristal·litzar, dels corrents de lava, adquireixen l’orientació del camp magnètic terrestre i aquesta resta fixada per sempre en el moment de la consolidació de la roca, si la temperatura és inferior al punt de Curie; és la imantació termoromanent. Altres voltes són els grans imantats aciculars sedimentaris, els quals, en dipositar-se en un fons d’aigües tranquil·les, s’orienten d’acord amb el camp magnètic terrestre; és la imantació romanent-detrítica. Així, doncs, prenent mostres de roques orientades i ben datades geocronològicament, és possible de reconstruir la migració dels pols en el transcurs de la història geològica. Durant els anys cinquanta, Runcorn, Creer i Irving començaren a investigar amb roques procedents d’Europa i d’Amèrica i establiren dues corbes de la migració polar relativa des del Precambrià fins a l’actualitat, les quals eren diferents per a cada continent, però coincidien a partir del Terciari. Aquesta constatació ha estat el punt de partida de nous descobriments: la represa de la teoria de Wegener de la deriva continental i l’establiment de la moderna tectònica de plaques. Parallelament, Bruhnes (1906) i Matuyama (1929) feren la descoberta de les inversions de la polaritat del camp magnètic terrestre en estudiar el magnetisme romanent de diversos corrents de lava superposats a l’Alvèrnia i al Japó. Això significa que el magnetisme romanent d’una determinada edat, calculada per geocronologia absoluta, té la mateixa polaritat, normal o invertida arreu del món. Partint d’aquest fet hom ha establert una nova escala estratigràfica (o magnetoestratigràfica) que, a poc a poc, es va perfeccionant, subdividida en èpoques i esdeveniments (o episodis), d’un gran interès general perquè hom pot establir una correlació a escala mundial. Cal remarcar a més que el descobriment de les bandes paral·leles d’inversions magnètiques (normals o invertides) dels fons oceànics (Vine i Mathews, 1963) fou el punt de partida per a la demostració de l’expansió dels fons oceànics a partir de les dorsals oceàniques i de la creació de la teoria de plaques.
m
Geologia