Palmira Jaquetti i Isant

(Barcelona, 21 de setembre de 1895 — els Monjos, Alt Penedès, 8 de maig de 1963)

Palmira Jaquetti i Isant

Poetessa, compositora i etnomusicòloga.

El 1910 ingressà a l’Escola Normal de Barcelona, on es graduà a 19 anys. Estudià piano al Conservatori del Liceu i a l’Escola Municipal de Música, on fou alumna de Robert Goberna, Joan Suñé i Sintes, Francesc Pujol i Cristòfor Taltabull. Posteriorment cursà el batxillerat i la carrera de filosofia i lletres, que acabà el 1927, com a alumna lliure. Detingué una càtedra de literatura francesa en un institut d’ensenyament mitjà, i impartí classes de música.

Participà en les campanyes de recerca de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, impulsades per Rafael Patxot i l’Orfeó Català, primerament amb Maria Carbó (1925-27) (Seu d’Urgell, Vall d’Aran, Pallars i Conca de Tremp i Sant Feliu de Guíxols). Les missions del 1928 al 1930 (Pallars i Ribagorça, l’Escala, Verges i Sant Jordi Desvalls), les feu amb Enric d’Aoust, amb qui es casà. El 1931, tornà amb Maria Carbó a la Ribagorça, i amb Mercè Porta a Setcases, Tregurà, Prats de Molló i Pardines. Recollí un total de 10.000 melodies, i les seves memòries de camp són un model d’observació i sensibilitat. Publicà tres cançoners: Mis canciones, Mis canciones navideñas i Cancionero de montaña, per a veu amb acompanyament de flauta i de piano. La seva tasca com a folklorista fou recollida pòstumament a Memòries de missions de recerca (1996, 1997, 1999 i 2000).

En el vessant literari, traduí algunes novel·les de Gérard de Nerval. Durant la Guerra Civil col·laborà a Meridià, formà part del grup Oasi i publicà L’estel dins la llar (1938), un poemari que versa sobre temes domèstics i sobre la recerca de la identitat, amb un estil que tendeix cap a l’expressió musical. Posteriorment publicà Roda de Nadals (1949). És també autora de nou llibres inèdits de poesia, alguns dels quals foren premiats als Jocs Florals de l’exili.