Propugna la unitat del poder polític i religiós en oposició a occident, contra el qual es dirigeix la seva lluita. Sorgit a Egipte a la darreria del s XIX, els seus líders principals foren Gamal al-Dīn al Afġānī i el seu deixeble Muḥammad ‘Abdūh, ambdós exiliats (1879 i 1882, respectivament). Fins a la Primera Guerra Mundial el soldà Abdülhamit II encoratjà la idea en un intent de convertir-se en l’únic cap possible dels països islàmics capaç de prescindir del món occidental. Però, després del fracàs turc en aquella, el moviment anà replegant-se i perdent força i alhora guanyava terreny el panarabisme. La creació dels Germans Musulmans comportà una revifalla ideològica des del 1940, i el naixement de l'Organització de la Conferència Islàmica el 1971 fou un intent de concretar políticament i econòmicament l’ajut recíproc entre tots els estats islàmics, però llurs diverses posicions en el context mundial han fraccionat el moviment: així, al costat de l’islamisme revolucionari, representat sobretot pel règim islàmic instaurat el 1979 a l’Iran i propugnat també per grups com ara Ḥizb Allāh, Hamàs, els mateixos Germans Musulmans, els talibans afganesos o altres grups radicalment antioccidentals que sovint empren mètodes violents, cal esmentar les monarquies de la península Aràbiga, regides per una observació estricta de la llei islàmica però alineats políticament amb occident. Finalment, estats com ara el Marroc, Egipte o Tunísia combinen els preceptes de la xara derivats de la condició de l’islam com a religió oficial amb un ordenament institucional molt influït per occident. Entre els conflictes que més profundament han erosionat el moviment panislamista cal esmentar el palestinoisraelià i la guerra del Golf Pèrsic (1990).
m
Islamisme
Història
Política