Cal una mort o una renúncia per a cessar en el càrrec. La dignitat papal és, en principi, vitalícia, bé que en la història de la institució s'han donat alguns casos de renúncia per motius diversos. Precedit del papa renunciant Celestí V (1294), el qual justificà la seva decisió en no sentir-se capaç d'encapçalar l'Església Catòlica, Bonifaci VIII (1294-1303) contemplà expressament la renúncia papal en les Decretals recollides en el Corpus Iuris Canonici, reformulades en el Codi de dret canònic que impulsà Pius X l'any 1904.
La renúncia ha de complir diverses condicions: ha de respondre a una causa justa, ha de ser voluntària i ha d'estar lliure de contractes que la facin sospitosa de simonia. A més de Celestí V, abans de les reformes de Bonifaci VIII, renunciaren al papat Benet IX (1044 i 1047) i Gregori VI (1046) per motius de conducta escandalosa i de simonia. Posteriorment, el Cisma d'Occident comportà la investidura de fins a tres papes rivals. Benet XIII es negà a renunciar tot i perdre tots els suports, mentre que Gregori XII abdicà l'any 1415, i donà pas d'aquesta manera a una autoritat única en l'Església Catòlica. La següent renúncia no tingué lloc fins el segle XXI, quan Benet XVI la feu efectiva el 28 de febrer de 2013 adduïnt motius d’edat i de salut.