La geografia
Totes les terres són muntanyoses, amb nombrosos volcans actius. La màxima altitud del país és assolida a Nova Guinea, al mont Wilhelm (4.694 m). El clima és càlid i humit, amb una temperatura màxima i mitjana de 33oC i una mínima mitjana de 22oC. Les precipitacions, irregulars tot l’any, oscil·len entre els 1.000 mm i els 3.650 mm anuals. Els rius són curts i cabalosos.
País subdesenvolupat, prop del 77% de la població viu d’una agricultura que només aporta el 27% del PIB (1993). Predominen els conreus de subsistència, especialment: tubercles i arrels (moniatos, colocàsia, nyam, mandioca), cereals, llegums, oleaginoses (cacauet), hortalisses, i fruites tropicals, a més dels d’exportació (cafè, coco, cautxú, cacau, palmera d’oli, te i canya de sucre). La ramaderia és important (porcs, aviram). El bosc cobreix un 80% del territori, i forneix gran part del combustible domèstic i fustes per a l’exportació. La pesca (peix, crustacis, oli de tauró) és un recurs important. La mineria, fonament de l’economia del país (30% del PIB el 1993), se centra en el coure, l’or i l’argent.
Individu de la tribu Huli amb pintures rituals
© Corel Professional Photos
El coure és extret principalment a l’illa de Bougainville des del 1972, on hi ha un dels jaciments més rics del món. Al llarg dels anys vuitanta han estat descobertes importants reserves d’or (especialment a Ok Tedi, prop de la frontera oest), que han convertit Nova Guinea en el tercer productor mundial d’aquest mineral després de Sud-àfrica i Rússia. Hi ha també cromita, cobalt, níquel i quars i, darrerament, hom explota també jaciments de petroli i de gas natural. El 1994 hom inicià la construcció de refineries. En la mineria és bàsic el paper del capital estranger, especialment l’australià. La major part de l’energia prové d’instal·lacions hidroelèctriques. La indústria és poc desenvolupada (9% del PIB i 2% de la població activa el 1991): elaboració de tabac, sucre, olis de palma i de copra, etc., productes de formigó per a la construcció, indústries de la fusta. Pel que fa a les comunicacions, no hi ha ferrocarril; les carreteres (19 736 km el 1986, dels quals només tan sols uns 5 000 són transitables tot l’any) comuniquen principalment les serralades (on hi ha els minerals, la fusta i l’energia hidràulica) i els ports o els rius navegables com el Fly.
Hi ha 16 ports, dels quals el de Port Moresby és el principal, ciutat on també hi ha l’únic aeroport internacional. El comerç exterior és àmpliament favorable (gairebé el 100% de superàvit el 1994) gràcies als minerals, que representen el 63% de les exportacions (principalment petroli, or i coure). Són rellevants també la fusta (18,1%) i els productes agrícoles (13%), com el cafè i la palma d’oli i de copra. Importa maquinària, especialment de transport (38,7%), productes alimentaris (18%) i químics (7,5%). El comerç té lloc sobretot amb Austràlia i el Japó (60% i 52% respectivament de les exportacions el 1994), seguits a distància pels EUA, Singapur, Alemanya i Nova Zelanda. La unitat monetària és el kima. El 1993 la renda per habitant era de 1 120 $. L’economia de Papua Nova Guinea és molt dependent de l’ajuda externa, especialment australiana, i l’explotació dels nombrosos recursos naturals del país és controlada per les companyies estrangeres. Dificulten el creixement econòmic del país la manca d’infraestructures i de mà d’obra qualificada, el fort creixement demogràfic i la conflictivitat ètnica i política, que ha obligat, entre altres mesures, al tancament de la mina de coure de Bougainville (1989). Papua Nova Guinea té un fort creixement demogràfic (23 el 1995) i una baixa densitat (9,3 h/km2), i la població és clarament rural (84%; només Port Moresby, supera els 100.000 h). Hi ha dos grans grups ètnics: el papús (84%), que habiten al centre i el S de Nova Guinea, i els melanesis (15%), que ocupen el N i les illes restants. A l’interior de Nova Guinea hi ha tribus pígmides molt primitives. Hi ha més de 700 llengües nadiues. El pidgin-english, l’anglès estàndard i el motu són les més esteses i les oficials. El 58,4% de la població és protestant i el 32% catòlic, bé que les creences i els rituals autòctons s’han afegit a les religions foranes i han donat lloc a fenòmens originals, com els cargo cult. Independent des del 1975 en l’àmbit del Commonwealth, el poder executiu correspon al parlament, unicameral, integrat per 109 membres elegits per sufragi universal cada cinc anys. És membre de l’ONU, del Pla Colombo i de la Comissió del Sud del Pacífic.
La història
Papua Nova Guinea fou formada mitjançant la unió del territori de Papua, sota administració australiana des del 1906, amb el de Nova Guinea, antiga possessió alemanya que Austràlia administrava des del 1914. La metròpoli establí, l’any 1949, l’administració conjunta de tots dos territoris. Obtingué l’autonomia interna l’any 1973 i la independència el 1975. Aquest mateix any l’illa de Bougainville s’autoproclamà independent amb el nom de República de Salomó, però es reincorporà (1976) a l’estat amb l’obtenció de l’autonomia. Michael Somare, del Pangu Pati i primer ministre d’un govern de coalició des del 1972, romangué en el càrrec fins el 1985 (llevat del període 1980-82, en què governà Julius Chan, del People's Progress Party). Del 1985 al 1988 governà una coalició de partits encapçalada per Paias Wingti, del People's Progress Party, que fou substituïda per una nova coalició de govern encapçalada per Rabbie Namaliu, del Pangu Pati. El govern format el 1985 revocà immediatament algunes mesures de l’anterior, especialment en l’àmbit de la política econòmica. El juliol del 1987 se celebraren noves eleccions generals, en les quals Somare i el seu partit obtingueren el major nombre de vots. Això no obstant, la coalició de Wingti amb altres partits assegurà a aquests la reelecció en el càrrec de primer ministre. Al juny del 1988 el parlament retirà la seva confiança al govern, que fou substituït per una nova coalició liderada per Rabbie Namaliu. L’explotació de les mines de l’illa de Bougainville, comportà tantes dificultats que el març del 1990 les tropes i els empleats de l’administració decidiren abandonar l’illa. El 18 del maig següent, el cap de l’Exèrcit Revolucionari de Bougainville (ERB), Francis Ona, proclamava la independència de l’illa, mentre que per la seva banda el govern en decretava el bloqueig. El tancament forçós de la mina de coure, una de les més riques del món o, en el seu defecte, una hipotètica independència de l’illa significava renunciar a gairebé la meitat del conjunt de les exportacions del país i a una part substancial del pressupost públic. Les relacions de Papua Nova Guinea amb l’estat veí d’Indonèsia han estat especialment conflictives a causa de la política del president Suharto d’assimilació forçosa de la població melanèsia autòctona del territori d’Irian Jaya, a la mateixa illa de Nova Guinea, i per delimitacions de la frontera.
Les eleccions del juny del 1992 determinaren un canvi de govern, al capdavant del qual tornà Wingti com a primer ministre, però tan sols fins l’agost del 1994, moment en el qual fou forçat a deixar el càrrec a Julius Chan, líder del Partit del Progrés del Poble (PPP). Des de la declaració unilateral d’independència de Bougainville (1990) les negociacions alternaren amb períodes d’enfrontament entre les tropes governamentals i l’ERB, liderat per Francis Ona. La mediació internacional, particularment d’Austràlia, al setembre del 1995, no conduí a la pau i, malgrat les accions militars governamentals, els rebels continuen controlant bona part del sud i centre de l’illa. El revifament dels enfrontaments durant el 1996 dugué el govern central de Papua Nova Guinea a una difícil posició, fins al punt que al març del 1997 Julius Chan es veié obligat a presentar la seva dimissió (juntament amb la del ministre de defensa) quan es descobrí que forces mercenàries estrangeres havien estat contractades per a esclafar els rebels, malgrat l’oposició de l’exèrcit nacional a aquesta mesura. En política exterior, les relacions amb Indonèsia milloraren amb la conclusió d’un tractat de delimitació de fronteres el 1992, però d’altra banda sorgiren fortes tensions amb Salomó per les incursions militars en aquest país contra l’ERB durant el 1992 i el 1994. Les eleccions del juny del 1997 donaren la victòria a un govern de centredreta liderat per Bill Skate. Després de 10 anys de guerra, el nou govern féu sentir les demandes populars negociant amb l’ERB un acord de pau que creava un Congrés Popular de Bougainville al maig del 1999. La crisi econòmica i les recurrents acusacions de nepotisme, escàndols sexuals i corrupció provocaren la dimissió de Skate dues setmanes abans d’una moció de censura que elegí Mekere Morauta com a nou primer ministre (juliol del 1999). Els primers anys del segle XXI s’intensificà la degradació iniciada des de la independència, que té l’origen en la pobresa i el caos provocat per les lluites faccionals i la corrupció institucional. Com a resultat, l’índex de violència esdevingué un dels més elevats del món. El desgovern, afavorit per una baixíssima urbanització (18% el 2001) i un territori extens i molt mal comunicat, afavorí també la instal·lació d’organitzacions criminals provinents sobretot del sud-est asiàtic. A l’agost del 2004, en compliment de l’acord signat el mes anterior entre Papua i Austràlia, s’inicià un important desplegament de policies australians, però fou anul·lat al maig de l’any següent quan el Tribunal Suprem decretà que era inconstitucional. La reconciliació entre el govern de Papua i la guerrilla de Bougainville, en canvi, semblà entrar en una via de solució amb la signatura d’un acord de pau a Arawa a l’agost del 2001, pel qual en un període de deu a quinze anys es decidiria en referèndum l’estatut definitiu. Al maig del 2005 fou elegit president del primer govern autònom el líder independentista Joseph Kabui. Al novembre del 2000 el govern anuncià l’evacuació de l’atol de York a causa de la pujada prevista del nivell del mar pel canvi climàtic.
A l’agost del 2002 Michael Somare guanyà les eleccions legislatives al capdavant de l’Aliança Nacional i esdevingué primer ministre. D’altra banda, la tensió entre Papua Nova Guinea i Indonèsia per la colonització amb javanesos de la Nova Guinea indonèsia, que ha provocat una guerra de guerrilles i nombrosos refugiats melanesis, semblà entrar en una nova fase amb la creació, el 2002, del territori autònom de Papua. En política interna, Arthur Somare, ministre de Planificació i fill del primer ministre, hagué de dimitir per malversació de fons públics l’any 2006, i poc després ho féu el secretari de finances, Thaddeus Kamanei. L’any acabà amb la proclamació de l’estat d’emergència i la suspensió del govern provincial a causa de l’esclat de violència als Highlands del sud. El 2007 el primer ministre, Michael Somare, cessà el ministre de Justícia per irregularitats. Somare guanyà les eleccions celebrades al juny del mateix any i fou elegit de nou primer ministre. Durant el seu mandat, però, seguiren els casos de corrupció i les investigacions per malversacions dels quals no s’arribaren a trobar culpables. El 2008 la mort de l’antic líder independentista i des del 2005 president del govern autònom de les Bougainville, Joseph Kabui, complicà la resolució del conflicte en aquesta illa. Pel que fa a política exterior, al març del 2008 Kevin Rudd, el nou primer ministre australià, visità Papua Nova Guinea amb la voluntat de reconstruir els vincles entre els dos països, que quedaren molt perjudicats durant l’administració del seu antecessor John Howard i que s’aprofità per a signar la inclusió de Papua Nova Guinea al Partenariat Pacífic pel Desenvolupament. En l’àmbit de l’economia, l’any 2006 es tancà la mina d’or i coure OK Tedi que generava el 10% del PNB i en què el govern hi participava amb el 30% de les accions. Els motius del tancament foren la contaminació i els danys a la salut.