Sota el feudalisme, els pars, vassalls d’un mateix sobirà, estaven sotmesos a deures idèntics. Almenys des del s. XIII, a França hi havia dotze pars, sis de laics i sis d’eclesiàstics, amb poders judicials, que perderen aviat; als s. XVII i XVIII ja n'hi havia una cinquantena —entre prínceps i ducs—, amb dret a pertànyer als diversos parlaments de l’estat. Lluís XVIII de França (1814-24) podia nomenar els pars en nombre il·limitat, els quals formaven la cambra alta. Sota Lluís Felip (1830-48) n'hi hagué entre dos-cents i tres-cents. A la Gran Bretanya aquesta dignitat encara existeix; dividits en espirituals —arquebisbes i bisbes anglicans— i temporals —nobles—, els pars formen part de la Cambra dels Lords.
m
Història