Si dos bessons, situats inicialment en un mateix punt d’un sistema de referència inercial S, se separen, l’un d’ells romanent a S mentre que l’altre emprèn un viatge espacial a gran velocitat, aleshores la cinemàtica relativista prediu que, en tornar-se a trobar, el bessó que ha romàs a S ha envellit més que no ho ha fet el que ha viatjat. Per al nostre sentit comú, aferrat a la idea d’un temps absolut, és difícil d’entendre que aquesta dilatació del temps dels rellotges mòbils no és una paradoxa sinó una conseqüència matemàtica de la teoria de la relativitat que ja ha estat evidenciada experimentalment (p. ex., partícules de vida efímera tenen una existència mesurable als acceleradors de partícules). De fet, la part més desconcertant de la paradoxa sorgeix en considerar l’anterior viatge des del punt de vista del bessó que ha viatjat, per tal com aleshores és el seu germà qui s’ha mogut i, “per tant”, qui ha d’ésser més jove a la fi del viatge. La paradoxa es dissol quan hom entén que els punts de vista dels dos bessons no són idèntics: l’un d’ells roman en un sistema inercial mentre que l’altre experimenta en algun moment un moviment accelerat. Aquesta asimetria del moviment és la responsable directa de l’aparent paradoxa. La paradoxa dels bessons es presenta també quan, tot i seguint moviments no accelerats, els bessons es mouen segons trajectòries que travessen zones diferents d’un camp gravitatori; en aquest cas, l’envelliment relatiu dels bessons és conseqüència de l’alentiment del rellotge que es mou en la part més intensa del camp. La paradoxa dels bessons rep també el nom de paradoxa del rellotge o paradoxa del viatger de Langevin.
f
Física