El parallamps, ideat per Benjamin Franklin el 1752, ha d’ésser instal·lat a una altura suficient, atès que els llamps tendeixen a caure sobre els cossos situats en una posició més elevada, i ha d’ésser connectat elèctricament amb totes les masses metàl·liques de l’edifici i aquestes amb la terra, per tal d’aconseguir que la construcció protegida s’aproximi a una gàbia metàl·lica (gàbia de Faraday), ja que els cossos situats dins d’una gàbia d’aquest tipus no són afectats per les descàrregues elèctriques. La secció de la barra i del cable ha d’ésser suficient per a conduir la descàrrega elèctrica i no fondre's. La connexió amb la terra ha d’ésser de la menor resistència possible per tal d’assegurar una bona dissipació de la descàrrega. Hom considera que la zona protegida pel parallamps és un con, el vèrtex i l’eix del qual són els del parallamps, i el radi del cercle de base ha d’ésser igual a l’altura del parallamps per tal d’obtenir una zona mínima amb protecció de primer ordre, però en construccions normals hom admet que la zona de protecció suficient és la situada dins un con, amb una base de radi 1,75 vegades l’altura. Posteriorment, es construiren parallamps amb elements radioactius que cobrien la punta de la barra i creaven, mitjançant una cambra d’ionització, una zona ionitzada de baixa diferència de potencial en cas de bon temps i d’alta diferència de potencial en cas de tempesta, que anul·lava les càrregues atmosfèriques. Aquest tipus, però, deixaren d'instal·lar-se.
m
Tecnologia