Sovint identificat amb el sofisma, se'n diferencia perquè no és usat amb la intenció de confondre l’adversari. Kant distingeix, a la Crítica de la raó pura, entre paralogismes formals, falsos en virtut de la forma, i paralogismes transcendentals, que rauen en la pròpia natura humana i incorren en una “il·lusió que hom no pot evitar, però que pot ésser esbrinada”; aquests paralogismes són quatre: el de la substancialitat del jo, el de la simplicitat de l’ànima, el de la personalitat del subjecte i el de la idealitat o problematicitat de l’existència dels objectes dels sentits externs.
m
Lògica