Pertanyia al grup dels ornitòpodes, que inclou els anomenats “dinosaures amb bec d’ànec”. Era bípede i feia uns sis metres de llargada. L’estructura de les seves vèrtebres indica que aquest dinosaure no sols podia moure el coll en sentit lateral, sinó que també el podia estirar, com fan avui les girafes quan tracten d’atrapar les fulles més altes dels arbres. No obstant això, l’holotip (una vèrtebra cervical) no és diagnòstic, és a dir, no presenta caràcters propis distintius (autapomorfies). Cal, doncs, revisar el paratip i el material referit a Pararhabdodon isonensis per a avaluar-ne la validesa del tàxon. Entre els espècimens referits a P. isonensis es trobà una peça dental que sí que és diagnòstica, però que no es pot assignar a aquest tàxon perquè prové d’un jaciment no correlacionable amb el del material original de P. isonensis. Aquests animals es caracteritzaven per ser lambeosaurins relativament primitius i tenir una mandíbula extremament eixamplada en forma de cullera. Els pararabdodonts es troben estretament emparentats amb els tsintaosaures xinesos. El pararabdodont també s’anomena kotalisaure.
m
Paleontologia