Situació i presentació
Pardines, tot i la seva extensió (31,05 km2), és un dels municipis menys poblats. El terme limita al NE amb Vilallonga de Ter, al SE amb Ogassa, a l’W amb Ribes de Freser, i per una estreta franja de terreny limita al NW amb Queralbs. La vall de Pardines es troba tancada al N pels vessants de Puig Cornador (1.783 m), Puig Cerverís (2.202 m), el de Mont-roig (1.978 m) i la serra de Pòrtoles, i al S, per la Serra Cavallera (2.007 m) i el Taga (2.032 m).
El poble de Pardines, cap de municipi, és situat al centre del terme, i antigament era conegut també com Vilatinyós. La població es distribueix, a més del nucli principal, en diversos veïnats, de poblament disseminat: l’Orri, Pujalt, Llavanera, Puigsac i Vilaró.
La vall de Pardines és travessada per un antic camí ral, abans més important que no ara, de Ribes a Camprodon, que segueix fins al seu origen el curs del Segadell, deixa la vall per la Collada Verda (1 595 m) i baixa vers la Vall de Camprodon per la vall de la riera d’Abella o de Pelancà, del municipi de Vilallonga de Ter. Pardines és unit amb Ribes per una carretera de 6 km que segueix, més o menys paral·lelament, bé que més enlairada, el curs del Segadell, que recull les aigües de la vall.
El nom de Pardines és molt més antic que el de Vilatinyós. El lloc ja apareix amb la grafia Pardinas en l’acta de consagració de la seu d’Urgell, de l’any 819. Hom creu que el nom Pardines, com també el seu derivat Pardinella, prové del nom pardina, que els antics documents donen per a indicar terra de pasturatges, potser pel fet que la vall de Pardines fou i continua essent una terra de pasturatges i ramats, especialment d’ovins, principal riquesa dels seus antics habitants. Tanmateix, els etimologistes indiquen que cal veure l’origen del nom en parietinas, que vol dir “ruïnes d’un edifici”.
La població i l’economia
L’any 1370 Pardines era catalogat com a lloc reial, i tenia 37 famílies, cens que havia baixat a 20 famílies o a un centenar d’habitants a mitjan segle XVI. En el curs del segle XVIII la població (pardinesos) passà de 178 a 256 h, i continuà creixent fins a un màxim de 597 persones l’any 1860. A partir d’aquest moment s’inicià una davallada, lenta però constant, que dugué la població a la xifra de 476 h el 1900, 357 el 1950, 153 el 1975, 130 el 1981 i 122 el 1991. Això el convertí en un dels municipis més despoblats de la comarca. Amb el canvi de segle, però, s’experimentà un lleuger creixement; el 2001 hi havia 146 h i el 2005 s’arribà a 162 h.
Els habitants de Pardines tenen com a principal activitat econòmica la ramaderia. L’agricultura, secundària, produeix principalment cereals i farratge. En els darrers anys del segle XX el nombre d’hectàrees de conreu augmentà notablement, tot i que la superfície de pastures seguí essent la més extensa. Pel que fa a la ramaderia, destaca la cria del bestiar boví i oví, i en menor grau d’equí. També hi ha ruscs per a la producció de mel. Antigament hi hagué a la població meners d’antimoni, però estan en desús. D’altra banda, el municipi és propietari d’un bosc comunal de pins i faigs l’explotació del qual constitueix una bona font d’ingressos. La despoblació que patí el terme provoca que, pel que fa a serveis bàsics, com les escoles o la sanitat, calgui marxar als municipis veïns o als nuclis més grans de la comarca. El terme disposa d’alguna pensió, residències casa de pagès i un càmping.
El poble de Pardines
El poble de Pardines (118 h el 2005), situat a 1226 m d’altitud, era anomenat antigament, i moltes vegades de forma despectiva, Vilatinyós, nom que prové d’un antic llinatge i mas documentats des del 1280. Antigament fou emmurallat i encara són visibles les restes d’un dels portals que donaven accés al poble. Es mantenen dempeus tres arcades i també una antiga torre circular.
Cal remarcar, a la població, algunes cases antigues amb balconades de fusta i, en especial, l’església de Sant Esteve, que tot i haver estat ampliada i renovada al segle XVIII, conserva de la primitiva església romànica del segle XII l’absis, de pedra ben treballada, i un fris de mènsules prop de l’antiga teulada, avui inexistent, perquè es va apujar fa segles i s’hi va construir al damunt una torre campanar curiosa, hemisfèrica o de mitja galta, amb un rellotge. Segurament aquesta circumstància li va estalviar l’enrunament en les obres del segle XVIII.
Prop de l’església hi ha unes ruïnes antigues, pertanyents a un edifici medieval, que hom ha atribuït a un antic castell, potser sobre el casal on residien els vells vescomtes de Cerdanya, al principi del segle XI.
La festa major de Pardines és en honor de sant Esteve i té lloc el 3 d’agost, mentre que pel Carnestoltes és d’antiga tradició la festa de les Farinetes. Aquest dia té lloc un àpat comunitari on es troben els veïns de Pardines amb aquells que ho foren però en van marxar.
Altres indrets del terme
Els habitants de Pardines, a més del cap de municipi, es distribueixen en diferents veïnats o petits grups de cases: l’Orri, amb els masos o cases de Cal Ros, la Falgosa i Perpinyà, aquest darrer amb una antiga capelleta adossada dedicada a sant Martí; també hi ha el despoblat de Pujalt, amb les cases de Cal Nofre i les Vinyes, el veïnat de Vilaró, on destaquen Can Melcior, Can Catà i Can Tubau, el de Llavanera, amb el Molí d’en Roca i algunes casetes més, i el de Puigsac, que té la capella de Santa Magdalena i més enllà la Boixetera. Entre tots, el 2005, sumaven 44 h.
L’esglesiola de Santa Magdalena conserva tota l’estructura romànica, amb un absis perfecte i teulada, tot cobert amb llicorella del país. En una restauració que se li va fer durant la dècada del 1980 se li va afegir un porxo a fi de protegir la portalada romànica, la qual es va refer. També es van fer desaparèixer les dues capelles, bastides al segle XVIII, que li donaven planta de creu. A ponent es mantenien un portal i un ull de bou, també del segle XVIII, i, al damunt, un campanaret gràcil d’espadanya sobre el mur de ponent. La seva estructura i el seu parament constructiu corresponen a la consagració que en va fer, el 15 d’octubre de 1176, el bisbe d’Urgell Arnau de Preixens, a precs dels veïns del lloc i del baró Bernat, que l’havia feta construir. Aleshores eren capellans de Sant Esteve de Pardines Ramon de Ribes i Ramon Joan. S’hi fa la festa petita per Pasqüeta.
Algunes d’aquestes cases i veïnats, com també el mateix poble de Pardines, experimenta modernament una transformació: moltes cases ruïnoses i deshabitades són restaurades, i fins se n’han construït de noves, dedicades a l’estiueig i a residències de cap de setmana. A peu de la carretera de Ribes a Pardines hi ha la capelleta del Roser.
La història
La història del municipi es remunta, com s’ha dit, a l’any 819. El lloc era possessió dels antics comtes de Cerdanya, i més tard fou infeudat en part als Sales, senyors del castell de Pena i d’Ogassa. El 1017 el comte Bernat Tallaferro, fill de la casa de Cerdanya, va intentar d’adscriure la seva església parroquial de Sant Esteve al nou bisbat de Besalú, però la seva mort prematura deixà aquest intent sense efecte. Poc després, el 1030, el comte Guifré II de Cerdanya, amb la seva muller Elisabet, cedien al seu fill sacerdot Salamó unes cases i terres a la vila rural de Pardines, de la Vall Pedrera, en les quals, diu el document, havia habitat el vescomte Bernat, i cinc anys més tard el mateix comte donava al monestir de Sant Martí del Canigó un mas de Pardines. Altres documents dels anys 1168 i 1179 fan esment de béns i drets dels Sales i dels Guàrdia en la parròquia i delmes de Sant Esteve de Pardines, però l’alt domini del lloc continuava en els comtes de Barcelona, successors dels de Cerdanya.