Els jueus s’unien diàriament al culte del temple recitant una pregària de costum. Jesús n'ensenyà una de pròpia als seus seguidors. Les primeres peticions s’interessen per les coses de Déu —invocat per Jesús com a Pare—: que ens faci comprendre, salvant-nos, la seva santedat; li correspon de fer-ho com a rei que és i que ja realitza al cel el seu propòsit. Les peticions restants s’interessen per les nostres coses: el pa que ens alimenta aquí o en el Regne, el perdó, si perdonem, i no caure en la temptació. La forma corrent del parenostre és de l’evangeli de Mateu. La forma de Lluc, més curta, és potser més primitiva. Algunes tradicions litúrgiques hi afegiren la doxologia (‘perquè són vostres per sempre el regne, el poder i la glòria’) que entrà a formar part de força manuscrits dels Evangelis. D’ençà dels primers temps fou ensenyat als catecúmens i usat a la litúrgia eucarística, normalment entre l’anàfora o cànon i la comunió, abans o després de la fracció del pa. Forma part de l’ofici de laudes i vespres tal com declarà ja el Sínode de Girona del 517, o com ho prescriu la regla de sant Benet. Pregària principal de la devoció cristiana, considerada font de tota altra oració, ha estat comentada ja des d’antic en tractats especials, els més famosos dels quals són els de Tertul·lià, Agustí, Tomàs d’Aquino i Luter.
m
Cristianisme