Situació i presentació
Emplaçat en plena depressió vallesana, prop de Granollers, el municipi és envoltat pels de Lliçà de Vall (N), Granollers (NE), Montmeló (E) i Mollet del Vallès (S-SW).
La riera de Tenes travessa el terme, poc abans de desguassar al riu Besòs per la dreta. Bé que aquesta riera no és gaire cabalosa, les seves aigües s’havien usat per a regar. A ponent del cap de municipi passa la Riera Seca, de cabal molt escàs.
El terme comprèn el poble i cap de municipi de Parets del Vallès, els barris de Can Cerdanet, Can Massot, Can Riera i l’Escorxador, les caseries de Can Pepet i Can Gosc i el raval de l’Eixample, que és el nucli més habitat. Pertany al municipi de Parets l’enclavament de Vila-rosal, entre els termes de Lliçà de Vall, Lliçà de Munt i Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental).
En general hi ha bones comunicacions amb les altres comarques i amb Barcelona. A la part més meridional del municipi l’autopista C-33 es fon amb l’A-7, que es dirigeix a la Jonquera. El terme és travessat, a més, per la carretera C-17 (Eix del Congost) en direcció a Vic i per una carretera local que duu a l’Ametlla del Vallès i a Bigues. Voreja el límit septentrional amb Lliçà (ja és dins aquest municipi) la carretera C-155 de Sabadell a Granollers. Hi ha estació de ferrocarril de la línia Barcelona-Puigcerdà.
La població i l’economia
La població (paretans) era de 979 h el 1860. Anteriorment, almenys en els censos de 1719 i 1787, la població de Parets era comptabilitzada juntament amb la de Mollet del Vallès, municipi del qual s’independitzà el segle XIX. El 1900 aquesta població havia augmentat fins a 1.245 h i fins a 1.583 el 1920. El 1950 hi havia 2.325 h i 2.950 el 1960. A partir d’aleshores, a causa de la industrialització intensiva, la població augmentà vertiginosament: 5.626 habitants el 1970, 7.502 el 1975, 8.745 el 1981, 10.960 el 1991 i 14.917 el 2001 i 16.302 el 2005.
Abans del desenvolupament industrial, els recursos econòmics de Parets eren basats gairebé exclusivament en l’agricultura; entre els conreus més importants es destacaven la vinya (que ja es conreava ací des dels segles XI i XII, com ens ho indiquen els documents més antics conservats, del Cartulari de Sant Cugat), els cereals, les lleguminoses i les hortalisses. El celler de la Torre d’en Malla, que era un dels més importants de la comarca, avui és derruït en part. Les mongetes de Parets sempre han tingut molta anomenada per la seva qualitat, sobretot les que es fan en terres sorrenques, pobres de calç, que són de pell molt fina. El conreu de lleguminoses s’introduí durant el segle XIII. Antigament també tingué força importància el conreu del cànem, planta tèxtil que fou desplaçada a la primeria d’aquest segle per l’ús de les fibres artificials. Modernament, les activitats del camp gairebé han desaparegut i tan sols resten algunes explotacions residuals d’ordi, farratge i de llegums i horta al regadiu. La cria de bestiar porcí i boví hi té certa importància.
La industrialització s’inicià ja al segle XIX, amb la instal·lació d’una fàbrica tèxtil que donà feina i vida al poble (la Linera). S’hi construí una colònia per als treballadors, integrada al nucli antic, formada pels carrers de Santa Irene, Sant Josep i d’Anton Feliu. Això no obstant, fou durant els anys seixanta i setanta del segle XX quan es produí una transformació radical en l’economia del municipi, ara bàsicament industrial. L’activitat més important és la destinada al transport i l’emmagatzematge, fet que situa Parets com a punt neuràlgic de distribució. Les principals empreses pertanyen als sectors plàstic, químic, farmacèutic, de transformats metàl·lics o alimentari. La major part de les indústries són emplaçades al marge esquerre del riu en els polígons de Can Volard, Can Massot, l’Eixample Industrial, Polígon Industrial de Llevant i el Sector de l’Autopista. Parets celebra el mercat setmanal els dilluns i els dimecres, en dos emplaçaments diferents.
Pel que fa als serveis educatius, al municipi, a més dels cicles d’ensenyament obligatori, es poden cursar estudis de batxillerat i cicles formatius; també es disposa d’una escola municipal de música. Les necessitats sanitàries són ateses en un centre d’assistència primaria (CAP).
El poble de Parets del Vallès
El poble de Parets del Vallès (5.613 h el 2005) és situat a 94 m d’altitud, en un petit coster, a la dreta de la riera de Tenes. A la plaça de la Vila hi ha, a més de la casa del comú, construïda el 1948 per Garcia Alcañiz, l’església parroquial de Sant Esteve de Parets. Documentada des del 904, fou reformada per Bernat de Vilatzir (segons una llosa sepulcral que hi havia al presbiteri de l’església) i el nou edifici es consagrà el 26 de gener de 1207, document conservat a l’Arxiu Diocesà de Barcelona. El 1291 el bisbe de Barcelona cedí aquesta església al monestir de Valldonzella. El 13 de maig de 1706 l’exèrcit de Felip V cremà l’església i l arxiu. L’església va ser incendiada un altre cop el 21 de juliol de 1936. Després de la guerra civil fou reconstruïda sota el patrocini de Josep Feliu, propietari de La Linera, per l’arquitecte Francesc Folguera i l’escultor Frederic Marès. De l’església romànica, molt malmesa, se’n conservà l’absis decorat exteriorment per arcuacions i bandes llombardes, que Folguera uní a la nova església, per una gran arcada. El nou edifici és de tres naus, separades per arcades sostingudes per columnes, amb vint-i-dos capitells. Les escultures de Frederic Marès són d’un gran valor artístic, i se’n destaca el retaule de pedra calcària i alabastre policromat, el santcrist de fusta policromada, la Pietat, amb un Crist magnífic, i la Immaculada, d’una gran expressivitat.
El raval de l’Eixample (9.920 h el 2005), format vers el sud de cap del municipi i situat entre la Riera Seca i la carretera de Mollet del Vallès a Granollers, prop de l’estació de ferrocarril de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses, és el nucli amb major població del terme. Durant la dècada de 1930 hi van ser construïdes les primeres cases, dins un projecte urbanístic obra del GATCPAC.
Les masies més importants que avui encara es conserven són la Torre d’en Malla, la Torre de Cellers, Vila-rosal, Can Guasc, la Marineta, Can Romeu, Can Moragues, Can Pepet, Can Serra, Ca n’Oms i la Casa del Tren. La Torre d’en Malla té documentació escrita des de l’any 904 i s’esmenta en l’acta de consagració de l’església de Parets. És una edificació de planta rectangular amb dues torres de defensa, tot de proporcions molt grans. Antigament havia pertangut al monestir de Sant Cugat del Vallès i s’anomenava Vila Alvir (990). Posteriorment, el castell o casa forta de Vilatzir fou posseït per aquesta família, un membre de la qual, Bernat de Vilatzir, fou el restaurador de l’església parroquial, on fou enterrat. Una làpida sepulcral de l’antiga església, que s’usà com a material de construcció quan va ser modificat el presbiteri, deia: “Aquí jauen los antics senyors de Vilatzir per defensar la fe catòlica. Han seguit son rei militant en Àfrica”. Prengué el nom actual, de la Torre d’en Malla, a partir del 1548. El 1776 era propietat del convent de Santa Caterina de Barcelona, de dominics. Afectada per la desamortització del 1835, la casa fou comprada per la família Mandri, que la posseí fins passada la guerra civil.
Les entitats culturals més importants són el Casal de Cultura de Can Botjosa, antic mas del segle XIX anomenat llavors Can Cot de la Serra, que alberga diverses instal·lacions culturals i esportives. D’altra banda hi ha el centre cívic de Can Oms, el Parc La Linera, espai verd en l’àmbit del qual hi ha la xemeneia de l’antiga indústria, i que allotja, entre altres equipaments culturals, l’escola de música, i finalment l’Escola de Natura, que exhibeix permanentment una mostra representativa de la fauna i flora local.
La festa major se celebra el darrer cap de setmana de juliol. Des del 1996 s’hi han incorporat les colles de gegants i diables, que donen un caliu especial a la celebració. La festa major d’hivern, que s’escau passat Sant Valeri, es distingeix pel caràcter cultural i tradicional dels actes i es fa coincidir amb una fira d’artesania. Es conserven tradicions com les caramelles per Pasqua i el ball de gitanes, que té lloc al mes de maig.
Altres indrets del terme
La Torre de Cellers és una casa fortificada, de les més antigues del terme. De planta quadrada, té dues torres rodones en cantonades oposades. Conserva a l’interior un arc de maons de tradició romana i, també, un forn d’època iberoromana que fou descobert en unes obres de restauració.
Vila-rosal és situada en un enclavament del municipi de Parets entre els termes de Lliçà de Munt i Lliçà de Vall. La Vila Rodalli és documentada el 878 en un pergamí de l’Arxiu Diocesà de Barcelona. Can Moragues és situada al pla, prop de la riera de Tenes; fou restaurada al segle XVI. Té una torre de defensa i una capella amb una inscripció del 1571. Sobre la porta d’entrada hi ha unes rajoles blanques i blaves que representen sant Cosme i sant Damià. Al segle XVIII fou casa de repòs dels pares de l’orde dels mercedaris.
Potser es tracta d’un menhir l’anomenada Pedra del Diable o Pedra Serrada, que va ser situada enmig del camí dnaquest nom; des del 1985 és emplaçada al pati de l’Escola Municipal Patronat Pau Vila. Té un tall al mig com si l’haguessin volgut serrar i hi ha diverses llegendes sobre el seu origen.
La història
El lloc de Parets és esmentat el 904 (vila Parietes), any en què també apareix mencionada la vila Breda. És possible que es tractés de dues pagesies properes a la parròquia, ja que aquesta és coneguda indistintament com a Sant Esteve de Breda i Sant Esteve de Parets i, encara, Sant Esteve de Breda al pla de Parets. Al segle XII s’imposà, definitivament, el topònim de Parets. Sembla que aquest topònim, similarment al de Parets d’Empordà (del municipi de Vilademuls, al Gironès), documentat de molt antic, ha de correspondre a l’existència en el lloc de parets, probablement d’origen anterior a la formació de la parròquia medieval. El lloc de Parets fou de jurisdicció reial, la qual fou només temporalment alienada de la corona el 1383, per l’infant Joan que la vengué a Marc de Planella. La jurisdicció de Parets fou retornada al rei per la muller de Bernat Planella, el 1385.