Formada per una sola cambra unicameralisme, sobretot en els règims centralistes o unitaris, o, més sovint, per dues bicameralisme, sobretot en els sistemes d’estats federals, és composta, en els règims democràtics, per representants dels ciutadans. La cambra baixa és elegida per sufragi universal directe; la cambra alta, sovint per sufragi indirecte, per exemple, pels parlaments regionals; però també, a vegades, per designació o en funció d’un càrrec. El parlament és, doncs, l’òrgan més important de representació dels ciutadans i té, per tant, a part les seves funcions legislatives, la tasca d’expressar llurs opinions polítiques. Les seves funcions legislatives inclouen, entre d’altres, la d’estudiar —mitjançant comissions especialitzades— els projectes de llei del govern i, després de conèixer el report de la comissió corresponent, esmenar-les i votar-les, proposar altres mesures legislatives i aprovar els pressuposts de l’estat. Per a ésser aprovada, una llei ha d’obtenir la majoria dels vots de la cambra baixa i, als estats que tenen parlaments bicamerals, també de la cambra alta. Per a algunes mesures —per exemple les que modifiquen algun aspecte de la Constitució— cal, sovint, el vot favorable de les dues terceres parts del parlament. Bé que la divisió de funcions entre la cambra baixa i l’alta varia d’un estat a l’altre, generalment la cambra baixa, després d’aprovar una llei, la tramet a l’alta perquè l’estudiï i l’aprovi o, si ho creu convenient, l’esmeni; la llei és aprovada definitivament si la cambra alta no hi aporta modificacions o si la baixa accepta les esmenes de la cambra alta; si mai s’esdevé un conflicte entre les dues cambres, es resol, sovint, mitjançant la intervenció d’una comissió mixta, composta per diputats de les dues cambres. Cal dir que la cambra alta, tot i que pot retardar-ne l’aprovació definitiva, no pot oposar un vet absolut a les lleis aprovades per la cambra baixa; generalment, però, les aprova o bé hi fa uns retocs mínims, sovint de tipus tècnic. Bé que, en els règims democràtics, les funcions del parlament són força semblants, els seus poders també varien d’un estat a l’altre. Així, per exemple, a França el parlament té poders sobirans per a les qüestions relacionades amb el codi civil, fiscal i penal, la llei electoral, les llibertats cíviques, les lleis del treball, l’amnistia i els pressuposts de l’estat; el govern és responsable de totes les altres qüestions. D’altra banda, el parlament pot delegar una part dels seus poders legislatius (per la tècnica anomenada de lleis quadre o lleis de bases) en el govern, el qual, aleshores, pot legislar mitjançant decrets. A la majoria dels estats, però, el parlament ha perdut el caràcter —que tenia al segle XIX— d’organisme deliberant en el qual les incidències del debat podien inclinar la votació dels diputats d’un cantó o de l’altre. Actualment, la disciplina dels partits polítics regula el comportament dels diputats fins al punt que el resultat de la majoria de les votacions és previsible abans de començar el debat parlamentari, esdevingut, sovint, una formalitat. Per altra banda, és gràcies a aquesta disciplina que els governs poden realitzar sense obstrucció el seu programa legislatiu quan tenen majoria parlamentària. Quant a les qüestions de procediment de les sessions parlamentàries, el govern sol fixar l’ordre de prioritats de l’agenda parlamentària. Tot i això, el debat parlamentari és important en alguns estats en els quals la disciplina de partit no és gaire rígida i no determina necessàriament el vot dels diputats (per exemple, als EUA) i en algunes ocasions, quan els partits decideixen d’alliberar els diputats d’aquesta disciplina, generalment en debats sobre qüestions (com la pena de mort, el divorci, l’avortament, etc) que poden provocar, per raons de consciència personal, una divisió dels diputats independent de llur filiació política.
Les institucions parlamentàries medievals als Països Catalans
Als segles XIII i XIV els reis angevins de Nàpols convocaren excepcionalment assemblees locals de nobles per tal que aprovessin, per aclamació, les lleis donades pel poder central o juressin la successió del rei, per a comunicar-los fets importants o exigir-los un donatiu. Alfons el Magnànim convocà la primera gran assemblea nacional (Benevent i Nàpols, 1443), semblant a les corts de Catalunya, però formada només pels barons. Els parlaments d’Alfons i del seu fill Ferran foren més freqüents i de celebració i composició irregular. Els eclesiàstics hi assistien esporàdicament i per qüestions de llurs feus, i les ciutats hi perderen importància davant els privilegis adquirits per la capital, la qual tingué assemblees pròpies. Els parlaments es preocupaven especialment dels interessos senyorials. El rei aprovava els capítols per voluntat seva, no en canvi del donatiu. Amb Ferran el Catòlic el parlament es féu més representatiu i més actiu. El rei presidí el del 1507, així com Carles V el del 1536. No hi havia la divisió en braços. La ciutat de Nàpols s’hi unia vers la fi de la sessió per a certs acords; en acabar, enviaven una ambaixada a Madrid per a oferir el donatiu i presentar al Consell d’Itàlia i al rei els capítols de gràcies, concedides en correspondència amb aquell. Les convocatòries de la segona meitat del segle XVI foren quasi biennals, sempre per la necessitat de diners que comportava l’amenaça turca. Però el reforçament de la reialesa i la intervenció dels virreis en les relacions entre ella i el parlament feren que aquest s’anés afeblint, fins al punt que després del 1642 ja no es tornà a convocar. A Sicília, l’emperador Frederic II havia instituït les curiae, generals o provincials, amb una total irregularitat de convocatòria. Amb la dinastia catalana esdevingueren més freqüents: Pere el Gran les reuní a Palerm (1282) per tal d’anunciar la seva presa de possessió, confirmar les lleis i costums del país i obtenir el jurament de fidelitat. Altres reunions foren per la coronació de Jaume II (1286) i per a respondre a peticions dels súbdits (1288). El parlament més important d’aquest període fou el del rei Frederic, amb motiu de la seva coronació (1296): donà unes constitucions i establí una periodicitat anual, l’assistència obligatòria de barons i síndics de ciutats i viles i unes funcions, però les agitacions de tot el segle XIV no permeteren la realització d’aquest programa. Fins el 1321 el parlament es reuní irregularment, no ho féu en 1321-37 i es convertí després en una assemblea de partidaris d’una o altra facció en el poder. Sembla que no tingué mai un poder decisori, si bé era lliure d’expressar les seves opinions. Martí el Jove (Catània, 1397, i Siracusa, 1398) volgué transformar-lo, donant-li les estructures i funcions de les corts catalanes i aragoneses. Establí l’assistència dels tres braços, que anaren adquirint poder deliberatiu. Hi foren admesos els alts oficials reials i els procuradors dels convocats justament impedits d’acudir-hi, i es constituí una diputació permanent. Els braços proposaven les súpliques, a les quals responia el rei. La reina Blanca, regent, convocà un parlament (1411); desautoritzada ella, es formà una comissió, el Regiment de Sicilians, que intentava proclamar un rei de la dinastia catalana com a propi. Si bé Ferran I restablí el domini directe de la corona, completat amb la tramesa dels seus fills a Sicília com a corregents o virreis, el parlament continuà com a símbol dels afanys autonomistes de l’illa. Alfons el Magnànim mantingué estrictament els pactes bilaterals: en canvi del donatiu, ell acollia els vots parlamentaris que demanaven el respecte als capítols del regne. Joan II i Ferran el Catòlic foren menys rígids, a causa de l’acolliment fet a Ferran pels sicilians, primer favorables a Carles de Viana; així foren demanats menys donatius (1474 i 1478) i fou restablerta la plenitud de la jurisdicció feudal. Ferran abolí oficialment el pacte parlamentari, que, a la pràctica, continuà vigent. A la fi del segle XV el parlament es reunia cada tres anys, presidit pel rei o pel virrei. Els barons hi assistien com a vassalls feudals del sobirà, així com els clergues per raó de llurs possessions, i els beneficiats de patronat reial. La votació del donatiu es discutia separadament, per braços; però les peticions eren considerades, no com a contracte, sinó com a favor que el rei podia concedir o negar. La diputació del regne anà adquirint poder com a delegada del parlament, una vegada dissolt, per a fer observar els capítols i els donatius. Felip II la reconegué com a cos organitzat (1567), però les darreres decisions, les tenia el virrei. El parlament representà sempre una garantia contra l’actuació dels virreis i una expressió de la voluntat d’autonomia dels sicilians. Si bé s’anà ocupant més d’assumptes d’interès local i perdé efectivitat per les rivalitats de Messina i Palerm i altres crisis del segle XVII, romangué encara com a institució sota les successives dominacions de Sicília.