parlamentarisme

parlamentarismo (es), parliamentarism (en)
m
Política
Dret constitucional

Règim polític en el qual el parlament, elegit democràticament, és l’eix de la vida política i la principal font de poder.

És característic de la majoria d’estats de l’Europa occidental. Contràriament al règim presidencialista, el règim parlamentari, presidit per un cap d’estat —el president de la república o el rei constitucional— sense responsabilitat política, no separa el poder executiu del poder legislatiu: tots els ministres són, alhora, membres del parlament; d’altra banda, el suport del parlament —o, en la pràctica, de l’assemblea de diputats— és imprescindible perquè el govern pugui mantenir-se al poder; és a dir: el parlament legitima l’autoritat del govern.

De fet, en un règim parlamentari, el govern és, en certa manera, una comissió parlamentària, la més important, encarregada d’elaborar i de presentar al parlament, per a la seva aprovació, els pressuposts de l’estat i totes les mesures legislatives necessàries per a governar-lo. La llibertat d’acció del govern és controlada i limitada pel parlament —és a dir: pels representants dels ciutadans—, el qual, a part les seves facultats legislatives i fiscalitzadores, pot interrogar els ministres sobre llur gestió, organitzar comissions especials per a examinar aspectes determinats d’aquesta gestió i enderrocar el govern mitjançant una moció de censura.

En un règim parlamentari no poden existir, doncs, com en els règims presidencialistes, situacions de paràlisi legislativa provocades per desavinences entre el govern i el parlament; si el govern perd la confiança del parlament, cal que dimiteixi per permetre que es formi un nou gabinet o bé que dissolgui les cambres i que convoqui unes eleccions parlamentàries.

L’exemple més pur d’un règim parlamentari és, potser, la Gran Bretanya: el cap de l’estat —el rei o la reina— es limita a reconèixer la situació política definida pels resultats electorals; el partit que aconsegueix la majoria dels escons en les eleccions forma el govern; normalment encapçalat pel secretari general d’aquest partit, el govern és constituït per alguns dels seus parlamentaris (actualment, quasi sempre per membres de la Cambra dels Comuns); col·legiadament responsable de la seva gestió davant el parlament, es manté al poder mentre pot tenir el suport de la seva majoria parlamentària; si les eleccions parcials retiren aquest suport i és derrotat en una moció de censura, el primer ministre, en nom del govern, demana al rei que dissolgui el parlament i que convoqui unes noves eleccions (actualment els primers ministres no solen dimitir i cedir llur càrrec al cap de l’oposició); generalment, però, les eleccions són celebrades quan s’esgota el mandat dels diputats.

D’altres estats han incorporat algunes variants a aquest model: a Alemanya, per exemple, bé que el govern necessita el suport de la majoria dels diputats, només el cap del govern —el canceller— és responsable davant del parlament; d’altra banda, la cambra baixa —el Bundestag— pot expressar la seva manca de confiança en el canceller només si, al mateix temps, pot elegir-ne un successor.

Aquest model fou l’adoptat a la Constitució espanyola del 1978. Tot i que, en teoria, el parlament és el protagonista dels règims parlamentaris, en la pràctica obté, sovint, un segon paper. La disciplina dels partits polítics moderns ha fet que, generalment, el partit del govern no sigui derrotat al parlament entre eleccions i, d’altra banda, que el parlament es limiti, ben sovint, a aprovar les mesures legislatives que elabora i proposa el govern, el qual pot acomplir així el seu programa amb fluïdesa.

Actualment, doncs, la posició del poder executiu en els règims parlamentaris és molt forta, tot i que, als estats en els quals la distribució de forces al parlament és atomitzada i poc clara o bé polaritzada, el govern, insegur del seu suport parlamentari, pot abandonar una bona part del seu programa legislatiu (i, per tant, governar ben poc) per a no ésser derrotat al parlament. Amb els seus inconvenients i la seva diversitat, el règim parlamentari sembla encara, al capdavall, la millor garantia contra els abusos de poder i l’establiment de règims antidemocràtics.