Antigament les parròquies eren regides també per un o diversos domers o un vicari perpetu quan eren subjectes a un monestir. Originàriament el mot era sinònim de diòcesi, però quan començà a utilitzar-se als Països Catalans (als s. V i VI) equivalia a entitat amb territori delimitat, clergue i patrimoni propis, dependent d’una diòcesi. Quan s’establia una parròquia en un municipi romà o ciutat i comptava amb prou feligresia era convertida sovint en diòcesi independent com en el cas d’Ègara vers el 450, i de la mateixa manera ho serien Osona, Urgell, Tortosa, Elna, Xàtiva, Dénia, etc. Al llarg dels s. VI al VIII tot el territori català s’organitzà en moltes parròquies, algunes de les quals instituïdes en predis privats, com en el cas de les esglésies pròpies, que sovint es volien escapolir de la jurisdicció diocesana. El testimoni més palpable de llur difusió el dóna l’acta de consagració de la Seu d’Urgell (839), on consten 298 parròquies dividides en pagi o valls, que foren l’origen dels posteriors ardiaconats o deganats. En reorganitzar-se el país als s. VIII i IX es crearen moltes parròquies que s’anaren multiplicant i subdividint en parròquies secundàries o sufragànies al llarg dels s. XI i XII. Una llista de parròquies del bisbat de Vic, anterior al 1154, dóna 319 parròquies amb indicació de les sufragànies. Les actes de consagració de les esglésies parroquials són sovint el document fundacional o almenys normatiu de les parròquies on consta la demarcació del seu territori, la seva dotació i subjecció al bisbe. Al s. XII es generalitzà la divisió en deganats que s’anaren transformant en arxiprestats, norma que esdevingué obligatòria a partir del Concordat del 1851, restant el títol de deganat com a purament honorífic. Les parròquies tingueren una gran importància civil i social als segles medievals, car els feligresos s’unien en universitats parroquials en els termes que tenien diverses parròquies per a tractar d’afers religiosos o purament civils. Foren la base per a la creació dels municipis moderns, alguns dels quals conserven el nom de parròquia, com la Parròquia de Ripoll o la Parròquia d’Hortó. Aquesta estructura és anàloga a la resta dels Països Catalans reconquerits i cristianitzats a partir del s. XIII. La concentració de gent a les ciutats ha estat la causa de la creació moderna de moltes parròquies a les ciutats i del tancament i supressió de velles parròquies rurals.
f
Cristianisme