Dirigit per César de Paepe i, després, per E. Vandervelde, lluità per obtenir el sufragi universal (1919) i un millorament de les condicions de vida i de treball. Influït per les teories “neosocialistes” del seu president, Henri De Man, menà una política reformista. En produir-se la invasió alemanya, De Man el dissolgué (1940), però la base el reconstruí en la clandestinitat (1945). Després de la Segona Guerra Mundial, els socialistes participaren en diversos governs de coalició amb socialcristians i liberals, feren promulgar mesures socials (llei Van Acker, 1945), s’oposaren al retorn de Leopold III (1950), defensaren la laïcitat de l’ensenyament i impulsaren una política europeista. A. Van Acker i H. P. Spaak foren els seus principals dirigents. Els conflictes lingüístics entre valons i flamencs del decenni dels seixanta l’afectaren profundament, hagué d’adoptar una estructura independent per a cada comunitat i perdé força electoral. Així i tot, està fortament arrelat en les zones industrials, sobretot en les de parla francesa, i es manté com la segona força política del país.