participi

participio (es), participle (en)
m
Gramàtica

Mode no personal del verb —alhora amb l’infinitiu i el gerundi — en tant que no duu marca de persona.

Ve a exercir la funció d’adjectiu verbal. A causa d’aquest seu doble valor, adjectival i verbal, sintàcticament participa en les característiques de l’adjectiu i del verb (del sintagma nominal i del sintagma verbal). Així, com a adjectiu, el participi pot ésser afectat pels accidents propis de l’adjectiu. Com a verb, conserva moltes particularitats del règim verbal. El participi, però, no expressa per si sol ni el mode ni el temps verbal; només l'aspecte verbal: el procés de l’acció del verb en el seu terme. És una forma de passat. En català, les terminacions regulars del participi són -at, -ut i -it, respectivament, per a les tres conjugacions. Però les conjugacions segona i tercera presenten un gran nombre de participis irregulars. A més del participi passat, en català antic es conservà durant molt de temps el participi de present del llatí amb el seu valor actiu d’adjectiu verbal, equivalent a una oració de relatiu. Avui ha quedat reduït a un simple adjectiu postverbal que sovint admet una construcció substantivada. Aquests antics participis de present, avui adjectius, tenen terminació -ant, els de la primera conjugació, i -ent, els de la segona i la tercera, talment que els de la primera i una bona part dels de la segona coincideixen amb les formes de gerundi: agonitzant, aspirant, cantant, entrant, semblant, caient, combatent, creient, escrivent, ponent, suplent, bullent, ixent. Tots ells són d’una sola terminació per al masculí i el femení, llevat uns quants, substantivats, que han passat a significar ocupació, ofici o condició, i han pres també una forma per al femení: servent, serventa; aprenent, aprenenta; estudiant, estudianta.