En les eleccions generals de l’abril del 2008, fou la primera força de l’oposició, amb 239 escons a la Cambra dels Diputats i el 37,5% dels vots. Després de la dimissió de Silvio Berlusconi el novembre del 2011, el PD prestà suport extern al govern tècnic de Mario Monti i, després de les eleccions generals del febrer del 2013, fou la força més votada i Enrico Letta, un dels líders del partit, esdevingué primer ministre al capdavant d’un govern de coalició de centre. En les eleccions al Parlament Europeu del 2009 aconseguí 22 diputats, que augmentà a 30 el 2014. En aquesta cambra forma part del grup socialdemòcrata.
Han ocupat successivament la secretaria general del partit, Walter Veltroni (fins el febrer del 2009), Dario Franceschini (octubre del 2009), Pier Luigi Bersani (abril del 2013) i Guglielmo Epifani. El desembre del 2013 fou elegit en el càrrec Matteo Renzi, alcalde de Florència. El febrer del 2014, Renzi encapçalà una votació del partit en la qual fou aprovada per àmplia majoria la retirada del suport a Letta, que dimití poc després. El mateix mes, Renzi el substituí com a primer ministre al capdavant d’una nova coalició de govern. En ser derrotada en referèndum la seva reforma constitucional (desembre del 2016), Renzi dimití com a primer ministre i fou substituït per Paolo Gentiloni, membre també del PD. El febrer del 2017, Renzi abandonà també la secretaria general del partit, que recuperà en les primàries de l’abril, de la qual tornà a dimitir després de les eleccions del març del 2018, en què el PD, integrat en una coalició de centreesquerra, aconseguí el quart lloc amb 111 escons a la Cambra dels Diputats i passà a l’oposició. En les eleccions al Parlament Europeu del maig del 2019 fou segona força (19 sobre els 73 diputats assignats a Itàlia). El mes d’agost, després de la temptativa del líder de la Lega Nord, Matteo Salvini, de forçar la convocatòria d’eleccions anticipades, el PD acordà amb l’M5S l’entrada en un nou govern de coalició presidit per l’independent Giuseppe Conte.