Eren anomenats també cordoners. A diferència dels perxers o galoners, que treballaven amb teler, aquests ho feien a pols amb agulla. Als Països Catalans els oficis de passamaners es desenvoluparen sobretot als s. XVI, XVII i XVIII. El de Barcelona, sota l’advocació de sant Andreu, s’originà dins la confraria de julians mercers vells; del 1562 al 1567 se'n separaren per primera vegada i del 1582 al 1616 formaren un gremi únic amb els perxers. Al s. XVIII assoliren personalitat pròpia. Les principals ordinacions del gremi foren les fundacionals del 1547, les dels anys 1599, 1671, 1700, 1792 i les darreres del 1834. Durant el s. XVIII el seu progrés econòmic fou limitat, amb pocs avanços tècnics; a les acaballes del segle sofrí una seriosa crisi, seguida d’un esllanguiment el primer terç del s. XIX. A València, els passamaners tingueren ordinacions en el moment de les Germanies (1521); posteriorment es mantingueren units amb els capellers (1531-1670). Es beneficiaren de la represa del 1680 i de l’expansió del s. XVIII; el 1757 obtingueren noves ordinacions que els concediren la dignitat de col·legi. Els passamaners i botoners gaudiren també d’aquesta categoria a Perpinyà. Existiren gremis de passamaners a Alacant (1728), Cardona (1771), Girona (1784), la Seu d’Urgell i Reus. A Manresa formaven el tercer dels tres arts de la seda (1749, 1771). També es donava la integració en gremis ben diversos. A Lleida formaven des del 1601 un gremi conjunt amb els corders; se'n separaren el 1691 i obtingueren noves ordinacions el 1792. A Mallorca estaven units amb els mercers i guanters (1661), a Vic amb els botiguers (1791), a Xàtiva amb els sastres (1736) i a Gandia amb oficis totalment heterogenis.
f
m
Oficis manuals