Entre les més conegudes hi ha la d'Oberammergau, a Baviera. Als Països Catalans, ja en dates molts reculades hi ha petits drames en llatí sobre la resurrecció que originaren aviat peces breus en llatí i català o en català sol, alguna de les quals s’ha conservat fragmentàriament. Al s. XIV hi ha notícies de representacions de la Passió, i confirmen la seva popularitat dos fragments contemporanis, escrits en un català bastant aprovençalat, conservats a Mallorca i al Rosselló. No es conserven texts passionístics del s. XV, bé que hi ha referències com més va més abundoses de representacions de la Passió en aquest temps. En canvi, al s. XVI és pròdig en texts i notícies: a més de la famosa Passió de Cervera, el recull de consuetes
mallorquines trobat per Gabriel Llabrés conté vuit misteris sobre la Passió, quatre per al dijous sant i quatre per al divendres, que poden ésser reduïts a quatre tipus; de més a més, el manuscrit mallorquí conté tres peces catalanes sobre el davallament. Hom coneix un sol manuscrit passionístic del s. XVII, conservat a Madrid, que es caracteritza per una supressió dels passatges apòcrifs sobre Judes i per la seva divisió en tres actes —Santa Cena, presa de Jesús, sentència de Ponç Pilat; plany de la Verge, crucifixió; davallament—, que sera seguida —bé que no d’una manera fidel, ni de bon tros— per múltiples edicions i manuscrits dels s. XVIII i XIX, els quals afegeixen un o diversos pròlegs i misteris complementaris (conversió de la Samaritana i de la Magdalena, entrada del Crist a Jerusalem, comiat de Jesús i la Verge, Resurrecció).
A partir del s. XVIII —i malgrat les sovintejades prohibicions—, el nombre de texts passionístics conservats és realment extraordinari i planteja dificultats enormes per a llur estudi. El text més conegut d’aquesta època és l’atribuït a Antoni de Sant Jeroni poc després del 1773, base de diversos arranjaments, que s’han anat seguint durant els s. XIX i XX. Al s. XX ha conegut versions completament noves de la Passió, com les que s’han anat succeint a Esparreguera (Passió d’Esparreguera) i a Olesa (Passió d’Olesa), d’un to molt tradicional, o la que hom representà uns pocs anys a Horta, d’una ambiciosa novetat.
En conjunt, el drama de la Passió ha perdurat a les terres catalanes, en formes ben diferents, des del s. XIV i hi ha estat un dels espectacles més populars, repetit cada any durant la quaresma i els dies de Setmana Santa, a l’església, a la plaça, al teatre o durant una processó. Aquesta supervivència tan notable no s’ha donat potser en cap altre lloc, però el valor literari i la tècnica dramàtica d’aquestes passions no són gaire elevats, almenys comparats amb els d’altres indrets.