Hom coneix més d’un miler de varietats de patates, que poden ésser classificades segons el temps de maduració (molt precoces, precoces, semitardanes i tardanes), segons la forma (rodones, ovals i llargarudes), segons el color de la pell (grogues, rosa i vermelles) o de la carn (blanques i grogues) i segons el lloc d’origen. La collita de les patates, que té lloc quan les parts aèries de la patatera comencen a assecar-se, pot ésser feta manualment, amb l’ajut d’eines, com l’aixada o l’arada, o mecànicament, mitjançant l’ús d’arrencadores de tubercles.
Originària de l’Amèrica del Sud, era conreada des de Xile a l’Equador. El conreu de les patates inicialment com a farratge, fou introduït a la península Ibèrica i a Itàlia a la segona meitat del segle XVI; al segle XVII hom imposà aquest conreu pràcticament a tot Europa, però no fou fins a la darreria del segle XVIII que, a causa de les greus crisis agrícoles de l’època, fou iniciat el consum de patates per l’home, i llur conreu com a aliment humà es generalitzà al començament del segle XIX, fins a arribar a constituir una de les bases alimentàries.
És també utilitzada comercialment com a font de midó i com a primera matèria per a la fabricació d’alcohol industrial, com a farratge que permet de mantenir el bestiar en condicions més rendibles i per a l’elaboració de fècules i glucosa. Durant els mesos de conservació solen produir-se minves molt notables, bé per germinació o perquè l’evolució de la composició pot fer disminuir el valor industrial del tubercle.
Quant a la composició, els tubercles contenen glúcids, d’un 15 a un 20% (quasi tot fècula, que forma grànuls piriformes amb nucli excèntric), un 0,1-0,3% de lípids, un 1,5-2% de pròtids (proteïnes i aminoàcids), un 75-80% d’aigua i un 1% de sals minerals. Són rics en potassi i pobres en clorurs, i tenen un important contingut de vitamina C. Són molt digeribles i fonamentalment energètics, puix que 100 g proporcionen de 70 a 85 calories.
Hom cuina les patates en sec (al forn), amb aigua (bullides), amb oli (fregides), en sopes, en purés, etc.
La producció mundial és d’uns 312 milions de t (1984), segons l’anuari de la FAO, força divergent en aquest punt del de l’ONU. La producció de postguerra anà augmentant fins el 1966, que assolí un primer màxim. A partir d’aleshores es generalitza, als estats occidentals, un cert menysteniment de la patata com a aliment qualificat i fins en 1974-76 aquest corrent s’estén als estats socialistes desenvolupats. Els darrers anys la producció oscil·la amb un màxim el 1979 (cap a 321 milions de t), seguit d’una caiguda profunda i d’una recuperació deguda al rigorós impuls asiàtic, sobretot xinès (+7,55% en el període 1974/76-84). La patata, que a nivell mundial bandejà els llegums com a segona font vegetal d’alimentació humana (primera, els cereals), i després, els altres tubercles i arrels, ha estat desbancada per les hortalisses i és a punt d’ésser-ho per la fruita fresca, que l’arraconarà al quart lloc. Europa és en conjunt la principal àrea productora, amb el 34,3% de la producció el 1984 (40,6% en 1974-76), seguida de l’URSS (27,3%), d’Àsia (26,3% el 1984 i 19% en 1974-76) i de l’Amèrica del Nord a gran distància, amb el 6,1%. En canvi l’Amèrica Llatina, que expandí arreu la patata, avui en forneix el 3,7%. Gran part de la producció es consumeix al propi país, fins al punt que els Països Baixos, primer país exportador, només n’exporta el 15% de la producció. Comparativament amb altres productes agrícoles de primera línia, com el blat, ofereix rendiments per hectàrea molt més elevats, ja que per terme mitjà una hectàrea de conreu produirà 15.380 kg de patates (1984), per 2.250 kg de blat. Fins i tot a l’Àfrica, on els rendiments són mínims, hom assoleix una mitjana de 8.830 kg/ha. Per reduir els costs per unitat/producte, els conreadors tracten d’incrementar la producció per hectàrea adoptant tècniques millorades, equipament modernitzat i varietats seleccionades. A aquests efectes d’augment de rendiments, la FAO ha proposat, per mitjà de programes adequats, de caràcter indicatiu, l’adopció de programes regionals o subregionals cooperatius d’investigació, amb tècnics internacionals.
La producció de patates als Països Catalans
Als Països Catalans el seu conreu apareix a partir del 1780 a Collsacabra, el Lluçanès i a la Vall d’Aran en la classe de pela negra (trumfes) destinades al bestiar. La crisi agrícola de final de segle amb la fam consegüent, repetida durant la guerra del Francès, n’estengueren el consum humà pel camp. El conreu no sembla generalitzat fins a mitjan segle XIX; les varietats anaren millorant i l’acceptació generalitzada per al consum urbà anà lligada a la introducció de varietats com la del bufet. La patata de llavor, de secà, es feia a les comarques prepirinenques i les veïnes (Pallars Sobirà, Alt Urgell, alt Berguedà, Lluçanès, Guilleries, alt Vallespir), però el seu conreu no donà resultats econòmics. La patata per al consum tendeix des del 1945 a estabilitzar-se. La patata per a l’exportació, primerenca o extraprimerenca, assolí el seu màxim el 1932 al Principat (985.000 qm) —el Maresme n’havia produït aquest any 614.000 qm— i tendí des d’aleshores a minvar. Durant el quinquenni prebèl·lic (1931-35), hom conreà de mitjana, només a la Catalunya autònoma, 51.400 ha, que vint anys després s’havien reduït un 58%. En el quinquenni 1961-65 hom assolí un màxim secundari, recuperant-ne el 32,4%. D’aleshores ençà la minva és lenta, però contínua. Aquesta minva ha estat compensada per la generalització de la patata als conreus d’horta i en general als regadius. El 1973 hom dedicà 52.000 ha a la patata als Països Catalans, i la collita superà els 7 milions de quintars. Deu anys després, la superfície ha superat de poc les 40.700 ha, i la producció, els 6,4 milions de qm. La màxima superfície de conreu es dóna a les regions de Barcelona i Vic (Osona, Maresme, Vallès, Baix Llobregat, Ripollès); segueixen les de Lleida i la Seu d’Urgell (Segrià, Alt Urgell, Pallars, Baixa Cerdanya, Noguera, Ribagorça), les de València i Xàtiva (Horta, amb patata primerenca, Costera, Vall d’Albaida, Camp de Túria), i les de Tortosa i Tarragona, que han experimentat un notable desenvolupament de la producció primerenca, sobretot al Baix Ebre, però el nucli de la producció es troba al Baix Camp i a la regió de Girona (Empordà, Gironès, Selva). A les Balears és notable la producció de Mallorca Septentrional (sa Pobla i Muro, hortes especialitzades en patata primerenca de llavor anglesa). Produeixen també patata Eivissa (horta), les regions de Castelló (la Plana) i Sogorb, les regions d’Oriola i Alacant (Baix Segura, Alacantí), de patates primerenques, la de Manresa (Solsonès, Bages, Berguedà), la regió de Perpinyà (Rosselló, de patata primerenca, i Alta Cerdanya), i Andorra, de bona qualitat, com també la Vall d’Aran. A Catalunya, s’hi celebra fira a Solsona i a Orís. En zones com Ripoll, l’Empordà, el Lluçanès, la Plana de Vic o el Solsonès es anomenada trumfo.