Des de sempre hom ha observat la dificultat de prova de la paternitat, per raó de la dificultat de determinar les relacions sexuals de l’home que l’han produïda; per la qual cosa els sistemes legals que la regulen s’han basat fonamentalment en un seguit de presumpcions, de contingut com més va més científic. La fita última de tota legislació en la matèria és de fer coincidir la paternitat legal amb la paternitat biològica, bé que existeixen dificultats, científiques i socials, per a arribar-hi.
Hom pot distingir dues menes de paternitat (a part l’adoptiva, que no té com a fonament la relació biològica de generació i que dona lloc a l’“adopció”): matrimonial i no matrimonial. La primera té com a marc el matrimoni i es pot definir com la relació existent entre un home casat i els fills nascuts del seu matrimoni. En cas de matrimoni, gairebé tots els sistemes legislatius estableixen una presumpció que atribueix automàticament la paternitat al marit de la dona que ha infantat. Aquesta atribució automàtica de la paternitat legítima pot ésser atacada mitjançant la prova de la impossibilitat d’haver mantingut relacions sexuals amb la mare de l’infant durant un període de temps anterior al part, aproximadament a l’època de la concepció. Altres proves de la impossibilitat que el marit sigui el pare, com la d’adulteri de la dona, incompatibilitat entre els grups sanguinis, etc. , només són admeses en legislacions més avançades. La paternitat no matrimonial és la que existeix entre un home i els seus fills no nascuts de matrimoni.
Les diferències entre ambdues classes de paternitat es van esborrant a totes les legislacions, i així, en la modificació del Codi Civil espanyol del 1981, hom atribueix a ambdues els mateixos efectes. La dificultat de la prova és superior a la paternitat no matrimonial, i els sistemes que hom segueix per determinar-la són: el de declaració de voluntat, segons el qual és la voluntat individual del pare la que dona lloc a l’aparició de la relació jurídica (mitjançant el reconeixement lliure); el judicial, en què la paternitat jurídica és establerta després d’un judici previ, en el qual caldrà demostrar la relació biològica de generació; i sistemes mixts que combinen presumpcions de cohabitació amb un cert marge a la voluntat individual i a la declaració judicial.
El primer sistema és avui dia molt desacreditat, perquè és considerat reflex de la mentalitat burgesa inspiradora del Codi Civil de Napoleó, que deixa en mans de l’individu una qüestió que hom considera actualment d’interès públic i social (protecció material i espiritual als infants). El segon pot trobar-se amb dificultats de prova, encara que l’avanç científic és important i pot ajudar a determinar la paternitat en la majoria de casos.