Patricio Aylwin Azócar

(Viña del Mar, 26 de novembre de 1918 — Santiago de Xile, 19 d'abril de 2016)

Advocat i polític xilè.

Fill d’un alt funcionari del tribunal suprem d’origen gal·lès, es llicencià en dret el 1943. Exercí la docència, entre d’altres, a la Universidad Nacional i a la Pontificia Universidad Católica. Al final dels anys quaranta s’afilià al partit catòlic i conservador Falange Nacional, que presidí en 1950-51. El 1957 fou cofundador del Partido Demócrata Cristiano (PDC), que presidí des de l’any següent. President del Senat sorgit de les eleccions del 1970 que donaren el govern a la Unidad Popular presidida per Salvador Allende, s’oposà frontalment al programa socialitzador d’aquest. Donà suport al cop d’estat del 1970 i, malgrat la prohibició de tots partits polítics, al règim militar dictatorial presidit per Augusto Pinochet.

El 1976, però, davant la negativa de Pinochet a abandonar el poder i la repressió sistemàtica de les llibertats Aylwin esdevingué, juntament amb Eduardo Frei, el principal líder de l’oposició democristiana a la dictadura. El 1983 fou un dels fundadors de l’Alianza Democrática, que advocava per una transició politicojurídica de la dictadura a la democràcia. Liderà la campanya contra un nou mandat de vuit anys del dictador Augusto Pinochet en el referèndum del juliol del 1989, que guanyà. Al desembre guanyà les eleccions presidencials al capdavant de la coalició Concertación, que incloïa com a forces principals el seu propi partit i els socialistes.

Primer president democràtic després de la dictadura (1990-93), hagué de gestionar la permanència del pinochetisme, efectiva en el manteniment de la constitució de la dictadura i de Pinochet com a cap de l’exèrcit. Mantingué també moltes de les directrius econòmiques liberals del règim de Pinochet i maldà per una difícil reconciliació impulsant, al mateix temps, l’informe Rettig (1990-91) sobre els crims i les violacions de drets humans comesos per la dictadura. Acabat el mandat, ocupà diversos càrrecs institucionals. L’any 2000 fou nomenat senador vitalici. Rebé, entre altres distincions, el J. William Fulbright Prize for International Understanding (1988), la Gran Creu d’Isabel la Catòlica (1990), el premi Nord-Sud del Consell d’Europa (1997) i nombrosos doctorats honoris causa.