Dins el patrimoni arquitectònic, hom inclou els edificis singulars o monumentals d’arquitectures històriques, coneguts en general com a “monuments”, les manifestacions històriques de formes de producció o transformació de béns (arquitectura industrial), les formes d’agrupació i organització de l’hàbitat (centres històrics) i, en general, qualsevol mostra d’activitat humana de transformació i ordenació del territori. Per bé que antigament s’havien donat casos aïllats de protecció a edificis pels seus valors singulars (un dels més antics dels quals és l’Acròpolis d’Atenes, que gaudí de protecció per ordre de Pere III el Cerimoniós el 1380), el concepte de patrimoni arquitectònic i de la seva conservació, no apareix fins al final del segle XVIII.
En el camp pràctic, el primer exemple de restauració sobre un monument ha estat considerat la intervenció de R. Mengs i G. Valadier sobre l’arc de triomf de l’emperador Tit, prototipus de restauració arqueològica posterior aplicada a monuments com el Colosseu de Roma, o l’Acròpolis d’Atenes. Pel que fa a les primeres teoritzacions sobre restauració i conservació del patrimoni arquitectònic, cal esmentar les dels francesos E. de Quatremère de Quincy o el gravador A. de Laborde, com també els successius inspectors generals de monuments francesos del 1830 al 1850: L. Vitet, P. Merimée, E. Viollet-Le-Duc, aquest darrer definidor d’una concepció molt personal, que va molt més enllà de la conservació i la restauració del patrimoni en sentit estricte. El contrapunt a aquestes concepcions el plantejaren a Anglaterra les formulacions de J. Ruskin, contràries a qualsevol mena de restauració, i en les quals reivindicava el concepte romàntic de les ruïnes. Els conceptes més moderns de restauració foren plantejats, però, a Itàlia a partir dels treballs d’autors com C. Boito o G. Giovannoni, els quals, en molts aspectes poden ésser considerats com a definidors de les modernes teories sobre la restauració del patrimoni arquitectònic.
El mateix Giovannoni fou inspirador d’un dels primers documents internacionals sobre restauració de documents, la Carta d’Atenes de 1931, a la qual seguiren altres documents del mateix tipus, com la Carta de Venècia de 1964 i la Declaració d’Amsterdam de 1975. En aquest darrer document, hom pot constatar l’evolució del concepte de patrimoni arquitectònic, que, des de l’edifici aïllat al centre històric i a l’entorn monumental, abasta com més va un criteri més globalitzador. Les consideracions sobre criteris d’actuació han conegut un fort impuls a Itàlia després de la Segona Guerra Mundial, amb plantejaments extremament respectuosos i de conservacionisme científic, com els de C. Brandi.
En l’altre extrem hi ha plantejaments com els de B. da Renato o R. Pane que aposten decididament per la intervenció transformadora, tot reivindicant el paper creatiu de la restauració com a activitat arquitectònica. Aquesta postura és exemplificada en la pràctica en l’obra de F. Albini, F. Helg i, sobretot, C. Scarpa, arquitectes de gran influència en la formació de professionals catalans. Amb tot, les darreres tendències pel que fa a criteris d’intervenció, més centrats en la transformació de l’edifici o del seu entorn, han aparegut una mica a costa de la motivació original de la definició del patrimoni arquitectònic: el seu valor com a testimoni històric, amb la consegüent necessitat de la investigació exhaustiva per tal d’esbrinar-ne les característiques reals i el procés constructiu abans de procedir als treballs de restauració o transformació.
A Catalunya, la moderna preocupació per la conservació del patrimoni arquitectònic arrenca de la primera meitat del segle XIX. El 1844 hom creà les Comissions Provincials de Monuments i, a partir del 1873, la Diputació de Barcelona començà a consignar pressupostos per a la restauració de monuments i el 1914 creà el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments assessorat per l’Institut d’Estudis Catalans. D’altra banda, la societat civil s’organitzà davant les mancances de l’administració, i el 1896, el president de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, A. Aulestia, reclamava la constitució d’institucions de conservació dels monuments artístics de Catalunya. D’aquesta època cal datar les intervencions d’E. Rogent al monestir de Santa Maria de Ripoll o les d’A. Gaudí a la seu de Mallorca. Posteriorment, cal destacar la decidida actuació de la Mancomunitat, a través del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, dirigit per l’arquitecte J. Martorell, i la formació d’entitats com els Amics de l’Art Vell. Després de la guerra, les actuacions de conservació del patrimoni arquitectònic català foren molt migrades, i cal destacar les actuacions dels serveis especialitzats de les Diputacions de Barcelona i Girona, i dels arquitectes oficials A. Ferrant i F. Pons Sorolla i, ja en la transició, la formació d’entitats com el SERPPAC, i les iniciatives dels col·legis professionals, especialment el d’arquitectes. L’any 1981, amb el traspàs de les competències en matèria de cultura, la Generalitat de Catalunya assolí plena capacitat d’actuació sobre el patrimoni arquitectònic dins del territori de la comunitat autònoma.