D’una banda, hi figuraven les terres o edificis que pertanyien al sobirà com a un gran senyor més, bé per herència, bé per conquesta; de l’altra hi figuraven totes les rendes derivades de les funcions públiques que exercia: contribucions ordinàries de caràcter local (quèsties, toltes, forces, cenes i albergues), imposts ordinaris sobre la circulació de bens (lleudes, peatges, etc.), sobre el consum local (drets de la farina, del pa, del vi, de la carn, etc.), tributs de les comunitats jueves i sarraïnes, rendes derivades de l’administració de la justícia (multes, composicions, etc.), censos i altres drets derivats de la concessió de monopolis (mercats i fires, carnisseries, forns, molins d’aigua, ferreries, banys, escrivanies, etc.) o de l’aprofitament del domini públic (boscs, prats, aigües, salines i mines), rendes de les seques, bens vacants, etc. Els encarregats d’administrar aquest patrimoni foren els batlles reials locals, al cap dels quals, centralitzant els recursos de la corona, hi hagué a Catalunya, al País Valencià i a Aragó un batlle general, mentre que al Rosselló (i Cerdanya) i a Mallorca hi hagué un procurador general, des de llur reincorporació a la corona catalanoaragonesa (1343-44), i el mateix a Sardenya. No sembla pas, però, que aquests funcionaris intervinguessin en l’administració de donatius de corts i subsidis extraordinaris.
La complexitat creixent de l’aparell estatal i les guerres contínues, primer d’expansió peninsular i després d’expansió mediterrània, feren que els recursos del patrimoni resultessin més i més insuficients des del segle XIII. Els reis de Catalunya-Aragó, que no havien reunit mai tresor, s’endeutaren de manera progressiva al segle XIV, especialment durant el regnat de Pere el Cerimoniós, i empenyoraren el patrimoni reial. Joan I accentuà la decadència amb les despeses sumptuàries immoderades dels primers anys del seu regnat, el seu desgovern i les seves diferències amb els estaments dirigents dels seus regnes, que el privaren de l’ajut de les corts. Martí l’Humà intentà aturar el procés de desintegració del patrimoni reial amb la declaració de la seva inalienabilitat el 1399, declaració que incorporà a la pragmàtica de la unitat dels regnes que havien de jurar tots els nous reis. Portà també a terme una política decidida de recuperació dels béns patrimonials alienats, entre els quals figuraven la jurisdicció sobre nombrosíssimes localitats dels seus regnes i molt especialment de Catalunya. L’operació, prosseguida pels seus successors de la dinastia Trastàmara, provocà gran malestar al camp català, perquè el cost de la reversió a la corona recaigué sobre la pagesia, una part de la qual es negà a contribuir, especialment els remences, que no veien que els reportés cap benefici si no eren alliberats abans dels mals usos, i perquè l’operació s’allargassà a causa de les impugnacions dels detentors de les jurisdiccions, coses que provocaren greus tensions i influïren en l’esclat de la revolta dels remences. El regnat de Joan II, a causa especialment de la guerra que l’enfrontà amb els seus súbdits catalans, determinà un retrocés greu en la política de reintegració del patrimoni, que continuà pendent amb els Àustria i no tingué una solució definitiva fins al segle XIX, època en la qual, a més, el patrimoni reial quedà separat de les rendes de l’estat i reduït només als palaus reials i propietats adjuntes.