patró

m
Economia

Mecanisme pel qual els països efectuen llurs pagaments internacionals i equilibren la balança de pagaments.

Fins el 1914, el sistema monetari internacional es fonamentava en el patró or. Aquest implica un sistema de tipus de canvi fixos on les fluctuacions del canvi es mantenen en un marge molt estret. Cada país manté les seves reserves en or, i la moneda nacional és convertible en or al banc central a la paritat establerta per llei. L’oferta monetària d’un país depèn de les seves existències d’or i es modificarà en variar les reserves d’or. En un patró or, l’ajust de la balança de pagaments tindrà lloc, d’acord amb la teoria quantitativa del diner, mitjançant la variació dels preus. Un país que tingui un dèficit continuat en els seus intercanvis internacionals experimentarà un descens en les seves existències d’or que farà disminuir la seva oferta monetària. La contracció de l’oferta monetària, pressionant els preus a la baixa, tendirà a fer augmentar les exportacions i a disminuir les importacions i, per tant, tendirà a restablir l’equilibri entre els ingressos i els pagaments externs del país. El patró or es basa, doncs, en un mecanisme que fa que l’equilibri es restableixi automàticament. Dit en altres paraules, el patró or manté l’estabilitat del tipus de canvi, però no manté estable el poder adquisitiu de la moneda nacional en termes de béns i serveis. Bàsicament el mecanisme descrit ja fou assenyalat per Hume el 1752. Avui, gràcies sobretot a l’anàlisi keynesiana, sabem que, en la mesura que els preus i els salaris no són flexibles a la baixa, l’ajust de la balança de pagaments no es produeix tant per la reducció dels preus com pel descens dels nivells de producció i d’ocupació. En qualsevol cas, el manteniment del tipus de canvi tenia un cost, ja fos la reducció dels preus, el descens de la producció o ambdós conjuntament. El patró or no es pot mantenir si els governs donen prioritat a d’altres objectius de política econòmica que no siguin l’estabilitat del tipus de canvi; és per això que el patró or fou abandonat durant la Primera Guerra Mundial. En la immediata postguerra es restablí el patró or, bé que amb certes restriccions que suposaren la no-circulació de monedes d’or i la convertibilitat limitada per a certes quantitats de moneda materialitzada en metall no encunyat dipositat als bancs emissors (patró lingots or o gold bullion standard). Aquest nou intent de tornar a l’or es trobà amb dues dificultats. Per un costat, les existències mundials d’or eren insuficients davant la demanda d’or amb finalitats monetàries; per l’altre, els governs estaven més interessats a aconseguir uns nivells d’activitat econòmica alts que no pas a mantenir l’estabilitat dels canvis. Per afrontar l’escassesa d’or, fou adoptat el patró canvis-or (gold exchange standard). En el patró canvis-or, recomanat per la conferència de Gènova del 1922, determinats països (la Gran Bretanya i els EUA) adopten el patró or, amb convertibilitat en or de llurs monedes a una paritat fixa, i la resta de països relacionen llurs monedes —també a una paritat fixa— amb el dòlar i la lliura i accepten que la major part de llurs reserves siguin formades per dòlars i lliures, que són les úniques divises directament convertibles en or. Aquesta nova estructuració es basava de fet en la confiança de la resta de països en el dòlar i la lliura, i en darrer terme en la confiança en la potència econòmica dels EUA i de la Gran Bretanya. La depressió econòmica mundial del 1929 i les mesures restrictives emprades als EUA, únic país amb possibilitat de subministrar la liquiditat necessària, posà en evidència les limitacions del nou patró. La Gran Bretanya abandonà el patró or el 1931 i al voltant de la lliura s’agruparen les monedes del bloc de l’esterlina. Els acords de Bretton Woods (1944) posaren les premisses per a evitar un nou enfonsament dels pagaments internacionals i el dòlar es convertí en la moneda clau del nou sistema. La positura hegemònica del dòlar es mantingué fins que els dèficits constants de la balança de pagaments dels EUA es convertiren en insostenibles, la qual cosa portà a la inconvertibilitat definitiva del dòlar en or per l’agost del 1971.