Vida i obra
Germà del filòleg i escriptor Manuel Milà i Fontanals, fou un dels introductors a Catalunya de l’escola pictòrica cristiana dels natzarens. Fill i hereu d’hisendats de l’Alt Penedès, assistí durant cinc anys (1820-25) a les classes organitzades per la Junta de Comerç a la Llotja de Barcelona. Pensionat per l’Escola de Nobles Arts, s’establí a Roma entre el 1831 i el 1841 per continuar la seva formació pictòrica. Deixeble de Tommaso Minardi, a Roma adoptà les bases teòriques del purisme dels natzarens, al qual respon la seva escassa obra pictòrica i els nombrosos dibuixos conservats. El seu estudi romà esdevingué un influent centre de discussió sobre la història i l’estètica de l’art. La seva convicció i el seu entusiasme per les teories puristes influí, fins i tot, damunt el grup de compatriotes amb els quals convivia.
Admirador de l’art italià i de la cultura medieval, quan el 1841 s’instal·là a Barcelona es dedicà a l’ensenyament de la pintura al Col·legi Barcelonès i a difondre els postulats estètics cristians i medievalitzants dels prerafaelites. També participà en algunes exposicions: en la del 1844 presentà els quadres Martirio de Santa Eulalia, La Virgen con el Niño Jesús i La prisión de San Juan, i en la del 1850, Los sicilianos presentando el guante de Coradino á D. Pedro III de Aragón i D. Jaime I recibiendo la educación de los Templarios.
Entre el 1851 i el 1856 ocupà la càtedra de teoria i història de les belles arts de la Llotja, des d’on contribuí al renaixement dels estudis artístics i a la divulgació de les idees estètiques a Catalunya. Per les seves classes passaren pintors com ara Marià Fortuny. El 1856 renuncià a la càtedra en no voler retirar les crítiques expressades en un discurs contra l’actuació centralista del govern de Madrid en matèria d’acadèmies provincials. Els seus deixebles, que li reconeixien el mestratge, li adreçaren de manera immediata una carta i un àlbum il·lustrat de desgreuge.
La seva obra pictòrica, de tema religiós o sobre la història antiga de Catalunya, és molt reduïda, si bé de la seva època de joventut han pervingut molts dibuixos i aquarel·les, que el seu germà Manuel donà a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, juntament amb un estudi inèdit sobre arquitectura gòtica i la seva aplicació a l’art cristià
impulsà al llarg dels anys la preservació del patrimoni arquitectònic i artístic, un quant temps com a diputat provincial (1875-77) i com a vocal de la Comissió de Monuments Històrics i Artístics.
Influí en la reorientació del romanticisme del seu germà Manuel Milà i Fontanals i de Pau Piferrer.
Publicà anònimament una Estètica infantil (1878), d’intenció divulgativa i didàctica, en rodolins heptasíl·labs, reeditada el mateix any pels seus antics deixebles Agustí Rigalt, Antoni Caba i Joan Roig. Deixà dispersos o inèdits alguns articles (sobre Giotto o sobre l’arquitectura gòtica) i conferències (una de les quals sobre les arts plàstiques a Grècia) i diversos quaderns d’apunts, en què es reflecteixen influències de l’historicisme organicista, de Hegel en la periodització de les formes d’art i de l’eclecticisme de Cousin. També col·laborà en revistes com Semanario Pintoresco Español, El Renacimiento i El Arte. Deixà inèdits alguns treballs sobre història de l’arquitectura.
Fou membre de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts, vocal de la Comissió de Monuments Històrics de la província de Barcelona, des d’on feu gestions per a la conservació de monuments, i participà en la creació (1860) i fou president de l’Ateneu Català (1866).
Bibliografia
- Benach i Torrents, M. (1958): Pablo Milá y Fontanals, gran figura del romanticismo artístico catalán. Vilafranca del Penedès, [s. n.].
- Fontbona, F. i Jorba, M. (ed.) (1999): “Pau Milà i Fontanals i la seva influència”, dins El romanticisme a Catalunya. Barcelona, Generalitat de Catalunya, p. 87-89.
- Rivero, N. (1999): “Les notes manuscrites de Pau Milà i Fontanals de l’Arxiu Benach de Vilafranca del Penedès”. D’Art, 10, p. 51-60.
- Sabaté Mill, A. (1984): Pau Milà i Fontanals. Vilafranca del Penedès, Ajuntament.