Vida i obra
Combinà les activitats literàries i periodístiques amb les de polític i pedagog. Fou assessor tècnic de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1917), que li publicà el Cartipàs català (1918) i el Sil·labari català (1922), una obra per a infants il·lustrada per J.M. Obiols.
El 1928 esdevingué director d’una escola graduada de Barcelona. En aquest temps, a redós de La Nova Revista, publicà les seves magnífiques traduccions de Chesterton (Herètics, 1928; Allò que no està bé, 1929), mentre que a la Revista de Catalunya el 1931 aparegué L’home que fou dijous, publicat independentment el 1936. Aparegueren també les seves traduccions d’Oliver Twist, de Dickens, i una compendiada d’Ivanhoe, de Walter Scott i obres de Strachey. Amb Chesterton com a model, defensà una literatura catòlica d’adoctrinament, de discussió i de combat vinculada a la premsa. El 1967 traduí El fons de la qüestió (1967), de Graham Greene. Col·laborà intensament a El Matí del 1929 al 1934 i després amb el pseudònim Rocatallada i hi publicà diverses traduccions.També col·laborà a El Temps, La Nau i La Paraula Cristiana. Dirigí el grup Escolar Ausiàs Marc des del 1931.
En l’àmbit polític estigué afiliat a la Lliga fins el 1922, any en què passà a Acció Catalana. El 1931 participà en la fundació d’Unió Democràtica de Catalunya, partit pel qual el 1932 fou elegit diputat per la circumscripció de Barcelona. Tingué un paper destacat en la discussió de la llei de Contractes de Conreu (1934), a la qual donà la seva aprovació en el moment de la votació de la totalitat de la llei. En començar la guerra civil fou destituït del seu càrrec de director del grup escolar però es mantingué fidel al govern de la Generalitat i la seva condició de diputat li permeté de portar ajuda a persones perseguides i d’estar en contacte amb les comissions parlamentàries estrangeres que visitaven el país. En la sessió del Parlament de Catalunya del 18 d’agost de 1937, malgrat que votà contra el govern, cosa que en plena guerra civil requeria una gran valentia, el president Companys li agraí públicament la fidelitat en el servei a Catalunya. S’exilià el 1939 a França, on residí a diverses localitats. Retornà a Catalunya el 1942 i treballà en diverses feines editorials.
De la seva bibliografia destaca Història de la indústria catalana (1952, 2 vol.), obra erudita que, seguint la línia interpretativa ja exposada per Bonaventura Gassó o Jaume Carrera i Pujal, defensa que el set-cents fou un segle de comerciants i industrials que posaren Catalunya en el camí de la modernitat, és a dir, del capitalisme industrial, sota el liderat de la Junta de Comerç.
Bibliografia
- Camps i Vallejo, F. (1991): Pau Romeva: 1892-1968: un pedagog, un periodista i un polític: fundador d’Unió Democràtica de Catalunya. Barcelona, Unió Democràtica de Catalunya.
- Lluch, C. (2000): “L’actuació dels grups culturals catòlics”, dins La novel·la catòlica a Catalunya: precedents teòrics (1925-1936). Barcelona, Cruïlla, p. 37-92.
- Serrahima, M. (1976): Coneixences. Barcelona, PAM, p. 107-120.