El 1973 es doctorà en meteorologia a la Universitat d’Estocolm. Des del 1980 fou membre del Max-Planck-Institut für Chemie. El 1970 demostrà que els òxids de nitrogen reaccionaven amb l’ozó atmosfèric fent que disminuís la quantitat d’aquest. El 1995 rebé el premi Nobel de química, juntament amb Mario Molina i F. Sherwood Rowland, pel seu treball en química atmosfèrica, particularment pel que fa a la formació i descomposició de l’ozó. Publicà, entre d’altres, Atmospheric Change. An Earth System Perspective (1993).