Paul Valéry

(Seta, 30 d’octubre de 1871 — París, 20 de juliol de 1945)

Paul Valéry (1934)

© Fototeca.cat

Escriptor francès.

Començà publicant els seus primers poemes a la revista La Conque , sota la influència de S.Mallarmé. Però el 1892 decidí de renunciar a la poesia per consagrar-se al “treball sense obres”, únic fruit de la intelligència. A la Introduction à la méthode de Léonard de Vinci (1895) analitza els poders de la intel·ligència humana sobre el món exterior, mentre que en Une soirée avec Monsieur Teste (1896, traduïda per A.Susanna el 1980) examina el mateix poder aplicat a la pròpia persona. Continuà conciliant una vida de funcionari amb investigacions i reflexions personals, consignades en els seus quaderns, però més endavant tornà al conreu de la poesia amb La jeune parque (1917), d’inspiració simbolista quant a la forma, i sobretot amb el Cimetière marin (1920). Gràcies a L’album de vers anciens (1920) i Charmes (1922) assolí la fama i ingressà a l’Académie Française. Els seus diàlegs, de forma socràtica, analitzen una vegada més l’obsessió de la seva vida: la física de l’intel·lecte. Aquesta intel·ligència de Valéry fa palesa la seva diversitat i riquesa a Variété (1924-44, en cinc volums). El 1937 fou nomenat professor del Collège de France, titular de la càtedra de poètica. Malgrat l’aridesa de les seves obres en vers i l’absència de temàtica literària de la seva obra en prosa, l’autor rebutjà d’ésser classificat entre els filòsofs. Les diverses anàlisis del tema de jo i de la consciència no suposen el sistema dels sistemes, el mètode desinteressat que permeti a l’home d’assolir totes les possibilitats potencials de l’intel·lecte. Conreà el dibuix i el gravat. La seva influència és molt difusa en la poesia catalana. Amb reserves, hom la pot destriar en certs moments de Josep Carner i de Carles Riba. Tanmateix, El cementiri marí ha tingut tres traduccions amb rima, de Gaziel i Miquel Forteza (1947), de Xavier Benguerel (Xile 1947) i de Miquel Arimany (1971). A més a més, hi ha la versió, mètrica i desigual, de Poesies completes (1961), a cura de Josep Carner i Ribalta. D’altra banda, Valéry visità Barcelona diverses vegades, entre les quals el 1934, en ocasió d’un acte a Conferentia Club.