Estudià a l’École des Métiers d’Art i col·laborà amb Henri Matisse en la realització de vitralls per a esglésies de París. Després de ser mobilitzat a la guerra d’Algèria, estudià filosofia a la Sorbona amb Vladimir Jankélévitch i Maurice Merleau-Ponty, i hi cursà també estudis d’arquitectura. Exercí la docència a l’École Spéciale d’Architecture de París (1969-98), on ocupà també càrrecs directius, i col·laborà en projectes arquitectònics i urbanístics. Juntament amb l’arquitecte Claude Parent fundà el grup Architecture Nouvelle (1963), proponent d’una “arquitectura (o funció) obliqua” basada en el refús de les línies verticals i horitzontals en favor de l’eix oblic i els plans inclinats. Dels seus projectes cal esmentar l’exposició sobre els búnquers atlàntics (1975). La seva obra filosòfica se centra en les nocions de velocitat i acceleració que, aplicades tant als mitjans de transport com a les tecnologies de la informació i la comunicació considera consubstancials a l’era contemporània, amb uns efectes bàsicament nocius, convertint l’anomenat “veïnatge universal” (global village) de Marshall McLuhan en un “gueto global”. El 1987 guanyà el Gran Premi Nacional de la Crítica d’Arquitectura. Entre les seves obres destaquen L’insécurité du territoire (1976), Vitesse et politique (1977), Logistique de la perception (1984), L’espace critique (1984), La machine de vision (1988), L’inertie polaire (1990), L’art moteur (1995), La bombe informatique (1998), Ce qui arrive (2002), Ville panique. Ailleurs commence ici (2003) i Le Grand Accélérateur (2010).