paulicià
| pauliciana

f
m
Cristianisme

Membre d’una secta de l’imperi Bizantí que prengué el nom de sant Pau, o potser de Pau de Samòsata (s III).

Originària de Mananali, Àsia Menor, la primera comunitat s’establí a Armènia (s VII). Perseguits, alguns passaren a l’islam; d’altres, refugiats a Bulgària, es confongueren amb els bogomils (bogomilisme). La doctrina, fonamentalment dualista, més gnòstica que maniquea, atribueix la creació al déu malvat. Negaven també la realitat del cos de Crist (docetisme) i, com Marció, refusaven tot l’Antic Testament. Exerciren influència en els càtars (catarisme).